Aquests dies de confinament s’ha parlat molt dels productes locals, del kilòmetre zero, de la pagesia i la ramaderia. Els experts preveien una gran crisi global quan la producció del petroli anés a menys. I els ecologistes i els científics ja fa anys que ens alerten que l’actual model de creixement econòmic ens porta a un atzucac ambiental. I, al final, tot ha petat abans d’hora. Més que mai, hem vist la importància de tenir ben a prop els pagesos i les pageses, i tots els sectors laborals que ajuden a mantenir la nevera plena.
Pel camí hem hagut d’abandonar camps de conreus, terres fèrtils on hi ha crescut el bosc, o bé hi hem construït ufanosos blocs de pisos. El preu que es paga als productors del país, ja siguin de llet, de taronges, de raïm o d’oli, no serveix ni per pagar les despeses que tenen. D’aquesta manera, condemnem al sector a desaparèixer. I de mica en mica, ens hem anat carregant el sector primari local i amb ell, tot un conjunt de coneixements ancestrals que van permetre la vida durant generacions.
Tot això bé a tomb perquè aquests dies reprenc una recerca que tenia al calaix. Es tracta de recuperar aquesta memòria agrícola i ramadera del meu entorn local, Torredembarra. Aquest municipi del Baix Gaià, que tots coneixereu per la platja natural dels Muntanyans, el barri marítim o les festes majors que tenen lloc al nucli antic, era un poble pagès. També tenia pescadors i una indústria mitjana que durant el segle XX va donar molta feina als pobles de la rodalia. Es conreaven tots els terrenys de secà –vinya, oliveres, garrofers, ametllers i pocs avellaners- i de regadiu, amb més de 100 sínies que permetien produir melons, moniatos, espigalls, enciams, escaroles i, fins i tot, cotó.
Podeu donar una ullada al meu treball a La pagesia a Torredembarra
No dubteu a contactar-me
Jordi Suñé
