Ja estem en plena tardor. Per això, m’agradaria parlar-vos del que és probablement l’hivernant de la Conca del Gaià més abundant i proper a nosaltres: l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
L’estornell no és gaire espectacular: bàsicament de color negre i de la mida d’una merla. De fet, molta gent confon les dues espècies. Ara bé, si ens hi fixem, a curta distància, o amb uns prismàtics, veurem que té, sobretot al cap i al coll, unes irisacions metàl·liques morades i verdes, molt elegants. A més, a diferència de la merla, quan va pel terra camina en comptes de saltar. En vol, té també un perfil molt característic amb unes ales triangulars i acabades en punta. Finalment, per acabar d’ajudar-nos a la seva identificació, a l’hivern li surten unes pintes blanques per tot el cos, que serveixen per diferenciar-lo no només de la merla sinó també d’un ocell molt proper, el seu cosí germà, l’estornell negre (Sturnus unicolor), que, com podem deduir pel seu nom llatí, no té pràcticament pintes.
Fins no fa gaire l’estornell vulgar era, a Catalunya, un ocell exclusivament hivernant i rebíem exemplars del centre i nord d’Europa. Durant les tres últimes dècades, però, ha seguit un fulgurant procés d’expansió com a reproductor, molt ben documentat, que l’ha portat a colonitzar pràcticament tot el país. La primera cita de reproducció al Baix Gaià data del 1973, a Creixell concretament. El 1974 és citat per primer cop a la Baixa Segarra, a Santa Coloma de Queralt, però de seguida, en un mapa de distribució del 1976, ja apareix ocupant tota la conca del Gaià.
Es tracta d’un animal molt antropòfil, molt lligat als humans, als ambients agrícoles i suburbans. De fet, la gran majoria del nostres estornells residents fan el niu a cavitats dels edificis o sota les teules de les cases. Menja una mica de tot, tant insectes i altres animalons com fruits i llavors. Per això, tant podria ser considerat beneficiós com perjudicial pels conreus. Als països mediterranis, però, donat que és més abundant a l’hivern, sembla ser que no és gaire estimat pels pagesos. Com a prova em remeto al poema de Celdoni Fonoll:
L’estornell és una plaga
a la vinya i l’olivar
on endrapa de baldraga
Mig camperol, mig urbà
Tampoc manté bones relacions amb els serveis de neteja de les ciutats. Els milers i milers d’estornells que ens arriben a l’hivern, que s’alimenten bàsicament als camps, han agafat el costum d’anar a dormir, i a defecar, als arbres de les places i parcs del centre de les ciutats. Segurament ho fan perquè allà es troben a resguard dels depredadors i troben la temperatura urbana un xic més elevada, però realment suposen un important problema d’higiene pel mobiliari urbà i una amenaça directa pels vianants. Com comprovareu si passeu una tarda d’hivern per la plaça Imperial Tàrraco de Tarragona, s’intenta dissuadir als estornells de les seves intencions amb el recurs, un tant “gore” de passar per megafonia, i a tot volum, gravacions d’estornells agonitzant sota les urpes d’un falcó. El problema és que, com passa en tants aspectes de la vida, els ocells s’hi acaben acostumant o descobreixen que tot és un muntatge.
Per compensar-nos d’aquesta mala acció, s’ha de dir que, abans d’ajocar-se als arbres, aquestes enormes concentracions d’estornells formen, com segurament tots heu vist alguna vegada, uns autèntics núvols negres que fan i desfan figures espectaculars al cel del capvespre. L’explicació de com aquests estols formats per milers d’exemplars es mouen tant coordinadament que semblen actuar com un sol individu ha estat un repte pels científics. La solució a l’enigma, en un altre capítol.
Avui vull parlar de l’extraordinària capacitat de vocalització d’aquest ocell. Com sabeu a la majoria de les espècies d’ocells els mascles canten, especialment durant l’època de reproducció, per tal d’assenyalar la possessió d’un territori. Els estornells mascles tenen dos grans tipus de cant: el denominat “xiulat” que va destinat als altres mascles i té un sentit pròpiament territorial i el “refilat” que serveix més aviat per atraure a les femelles. Per a una femella d’estornell quant més divers sigui el seu cant “refilat” més atractiu serà un mascle. Com ràpidament haureu deduït els mascles d’estornell s’esforcen en oferir els cants més originals i variats possibles. Amb aquesta pressió, els estornells no han dubtat en saltar-se sense cap mirament els drets d’autor i plagiar descaradament, a falta d’inspiració pròpia, el cant d’altres espècies d’ocells. Així que la dinàmica de l’evolució biològica els ha portat a convertir-se en uns grans imitadors. Però no només imiten els sons naturals. Poden incorporar al seu cant sons d’origen humà, ja hem dit abans que són molt antropòfils, com ara clàxons de cotxes o sirenes d’ambulància. Diuen que a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial eren odiats pels soldats doncs imitaven el so d’un obús caient.
Però potser l’anècdota més curiosa respecte a la capacitat vocal d’aquesta espècie es la de l’estornell de Mozart. Mozart, que com tants genis de la història, sigui dit de pas, era un amant dels ocells, es va comprar un estornell com a mascota el 27 de maig de 1784 (ho va escriure al seu diari). En un apunt del mateix llibre, el músic assenyala que l’ocell va imitar l’inici del tercer moviment del seu Concert per piano nº17 en sol major, K453, però amb dues petites variacions que va transcriure (un calderó a l´últim temps del primer compàs i un sol sostingut en lloc de natural al segon compàs) afegint el comentari afalagador per l’ocell de “això ha estat bé”.
Diuen inclús, els músics entesos, que la seva obra “Una Broma Musical” (K.522) es basa en el cant variat i una mica caòtic de l’estornell. El cas es que l’estornell en qüestió, no he sabut trobar si tenia nom propi, va morir el 4 de juny de 1787 i Mozart el va enterrar al jardí de casa seva i li va escriure un poema commemoratiu, un fragment del qual, com a comiat de l’article d’avui, m’he atrevit a traduir al català (des d’una traducció anglesa de l’alemany original)
Descansa aquí un estornell
Tot ell era un desgavell
Que al cim de la seva vida
Sense cap altre sortida
Va trobar un dia la mort…
