Etiqueta: Molíns

JORNADES EUROPEES DEL PATRIMONI. VISITA AL MOLÍ DEL CUNILLERA (QUEROL)

Terres del Gaià Deixa un comentari

Vi

El Gaià ens amaga joies com aquesta; un molí d’època moderna, de tres plantes, sala de moles i gran bassa adossada. Encara es pot veure el carcavà. Una mica més amunt del torrent, un parell de petits aqüeductes canalitzn l’aigua cap a la bassa.

Un molí que aprofitava fins l’última gota de l’aigua escadussera del torrent d’Esblada, afluent del Gaià.

Gràcies a la col.laboració de l’Ajuntament de Querol que va netejar els accessos, un bn grup vam poder gaudir de la visita i de les explicacions del Josep M. Mateu, Pepis, especialista en molins amb el permís del Galo. Cal dir que també hi havia participants d’altura que van ajudar a dibuixar el que havia estat el molí.

Gràcies a les fotos cedides per @joansoleoller

Més informació a l’invenari del Patrimoni fluvial del Gaià Aqüeducte Molí Cunillera

L’inventari del patrimoni Fluvial del Gaià

Terres del Gaià Deixa un comentari

Després d’estar una llarga temporada aturats, hem tornat a treballar en l’actualització de les dades del patrimoni Fluvial del riu Gaià. Coses (bones) del confinament.

La idea de l’inventari va començar després de la Gaianada del 2015 que ens va permetre accedir a zones que no s’havien vist des de feia molt.

Vam poder fotografiar sèquies penjades a la paret, restes de molins i rescloses… hem anat omplint una base de dades amb les característiques de diferents construccions vinculades al riu Gaià, sobretot sèquies i molins.

Podeu consultar totes les entrades publicades de l’inventari a la web https://terresdelgaia.omeka.net/

De les últimes entrades volem destacar el número 137, on podem veure els forats gravats a la pedra de la llera del riu on hi havia hagut els pals que sostenien una resclosa de fusta.

https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/137

També la 135, la sèquia que surt de l’anomenat Molinot (reconvertit en central elèctrica) cap al Pont d’Armentera. No només per la seva factura sinó també per la seva bellesa https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/135

Tenim localitzades moltes estructures que encara no estan publicades perquè ens falten dades: de datació, geolocalització, documentació… des d’aquí fem una crida a tots els qui vulgueu col.laborar fent-nos arribar informació d’edificis, fotografies actuals o antigues, notícies …

 

Trepitjant El Gaià: Vilabella-Salomó, meandres, coves i molins. La crònica.

Terres del Gaià Deixa un comentari

Una bona colla ens reunim a l’exterior del pavelló poliesportiu de Vilabella i comencem a caminar cap al riu; hi arribem a l’alçada del molí Rònec o del Pier, al qual s’accedeix per una pont penjat. El molí, probablement construït al segle XIII com la majoria dels molins del Gaià, és al terme de Salomó, tot i que sempre va estar regentat per gent de Vilabella. El nom de Pier el deu a la inscripció que hi ha a la porta principal. Damunt del molí s’hi va construir un mas i a l’altra banda un celler. Tot plegat va estar en ús fins que la gaianada de Sant Cinto, el 1921, el va malmetre. https://terresdelgaia.omeka.net/collections/show/1

Seguim cap a als “Set ponts”, el gran pont pel que passa la via del tren, actualment poc transitada. Construcció monumental del 1881 de la línia Vilanova-Valls, patrocinada per Francesc Gumà https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Gum%C3%A0_i_Ferran . El nom li ve dels set ulls que té. La curiositat és que a mitja alçada hi ha un pas a peu que permetia escurçar el trajecte fins a Valls.

I força aigua! Comencem a travessar el riu (ho farem 5 vegades) per les passeres improvisades pel nostre company Josep Zaragoza. Després pugem cap a la Cova Fonda o dels Vergerars. A banda i banda del riu hi havia hortes ben regades, de les quals encara podem veure restes de les margeres que les sostenien i de la sèquia que segueix la paret.

Després d’esmorzar i d’una petita incursió a la cova, totalment voluntària, tornem al riu i nem a l’estret del Mas de Cardenal (segons els mapa) o de Cadernal (segons la veu popular i els documents de la Confederación Hidrográfica del Ebro). Allà hi ha l’estació d’aforament que es va construir als anys 20 per mesurar l’aigua de cara a construir-hi un embassamen; embassament que finalment es va construir el 1975 a El Catllar, per “regalar-lo” a la Repsol, i que actualment forma part de la llista dels “embassaments més inútils d’Espanya” https://www.lavanguardia.com/natural/20180426/443013514686/ecologistas-en-accion-demolicion-embalses-sin-utilidad-en-espana.html

Hi ha un projecte de l’Agència Catalana de l’Aigua per demolir aquesta estació per protecció des peixos; som molts els qui pensem que es tracta de patrimoni industrial a preservar i documentar. Hi ha d’altres mesures de conservació menys dràstiques.

Tornem a remuntar el riu i gaudim de la colònia de boix més meridional de Catalunya, que sobreviu a tan sols uns 130m d’alçada. I altra cop cap avall, on a peu de riu l’última gaianada del 2020 ha deixat a la vista les restes de l’antiga sèquia del molí de Cadernal, desaparegut el 1921. Després cap al pou de Salomó, que abasteix d’aigua aquest poble. I ja, de tornada enfilem cap a Vilabella amb força calor i ganes de cervesa.

Un recorregut que ens ha permès gaudir del riu en un dels seus trams més desconeguts, veure restes de patrimoni i gaudir del paisatge mediterrà en pena floració (potser un xic avançada). I molta aigua. Calia aprofitar-ho

 

  

El molí de Pinyana

patrimonifluvialdelgaia 1 comentari

Aquest mes destaquem el molí de Pinyana, nou element entrat a la base de dades de l’inventari fluvial del riu Gaià.

Un molí pertanyent al terme municipal de Querol i documentat des del segle XII. Actualment es conserven restes del basament inferior d’un edifici que podria haver estat un molí, possiblement el de la torre de Pinyana. La seva situació sembla indicar un desguaç al riu i una bassa, actualment ocupada per un camp de conreu.

Per a més informació i per veure la geolocalització exacta podeu consultar la fitxa completa a: https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/122

Pinyana

La lluita per l’aigua a l’horta del Gaià: l’ancestral conflicte pels usos de l’aigua a La Riera de Gaià

Terres del Gaià Deixa un comentari

L’aigua, en tant que font de riquesa, ha estat també font de conflictes. En el cas dels pobles de la riba del Gaià, els conflictes entre els diferents usos (agraris o industrials) han estat una constant al llarg de la història.  A la Riera de Gaià, poble que va néixer i desenvolupar-se a la vora de diversos molins i hortes regades per l’aigua del Gaià, aquests conflictes són inherents a la pròpia història del municipi.

Fotografia 1. Els dos usos de l’aigua coexistien al mateix urbà de La Riera: vegeu la intensa activitat del planter de la plaça major a la vora del Molí del Mig (o de Santes Creus) als anys 40 del segle XX  (Fotografia Josep Maria Ramon)

 

Des de l’edat mitjana l’economia de La Riera ha girat entorn una sèquia (anomenada “síquia”, “sèquia principal” o “rec major”) que desviava l’aigua del Gaià a l’alçada del Catllar i la canalitzava al llarg de5 km vers els termes d’Ardenya, La Riera i Virgili. A llarg del recorregut de la sèquia hi havia quatre molins fariners: el Molí de Fortuny o de Cortades(situat entre els termes del Catllar, La Riera i Vespella), el Molinet, el Molí del Mig o de Santes Creus (propietat dels Marquesos de la Bàrcena), i el Molí de la Torre (propietat dels Comtes de Santa Coloma). Al mateix temps, la sèquia permetia regar una superfície d’horta que a mitjans del segle XIX cobria més d’un centenar d’hectàrees on s’hi cultivava cànem, fesols i cereals en quatre districtes de reg encara existents a l’actualitat: Ardenya i la “Comuna” (la sorra del Gaià) a la vessant dreta de la sèquia, i el Reguerot (o Virgili) i Mas de Benet, a la vessant esquerra i final de la sèquia.

L’horta, els recs, els molins, les basses…foren, fins no fa gaires anys, elements que definien el poble de La Riera. Quan fa un segle, el reporter d’un diari de Tarragona, visitava La Riera, ens ho deixava molt clar:

“La Riera, l’aixerit poble del Camp de Tarragona, el rioler poble de les aigües abundoses, quin plàhermós i rich en fruits rega’l Gayá, lo riuet quiet y silenciós,  lo riuet alegre, lo riuet de les recloses y dels molins” (Lo Camp de Tarragona, 27/10/1906)

Però “lo riuet alegre de les recloses i els molins” fou, durant el segle XIX, l’origen d’un enfrontament entre la noblesa (propietària dels tres molins) i els terratinents (regants): el “Comú” de La Riera (autoritat local del moment) es va convertir en el gran defensor dels interessos dels terratinents davant dels nobles, fet que va portar a la noblesa a apel·lar a instància superiors. Després de diversos contenciosos i de la intervenció del Governador de Tarragona, el 1828 els nobles varen iniciar un pleit davant el Tribunal de la Batllia del Reial Patrimoni, amb seu a Barcelona, màxima autoritat administrativa i judicial del moment.Amb aquest plet, el Comte de Santa Coloma i el Marqués de la Bàrcena buscaven el reconeixement dels seus drets sobre tota la l’aigua que transcorregués per la sèquia a partir de la posta de sol i fins a la sortida del sol.

La sentència del 9 de setembre de 1830 d’aquest Tribunal va donar la raó als nobles i va establir el principi de repartiment de les aigües que romandria vigent durant segle i mig: l’aigua de dia era per als regants i de nit per als moliners; si els regants necessitaven l’aigua durant la nit, l’havien de demanar i compensar econòmicament als moliners.

Fotografia 2. El Molí de la Torre (a l’entrada de La Riera venint de Ferran) era el darrer que feia ús de l’aigua de la sèquia de La Riera. Fotografia Yagüe (Fons Joaquim Grillo).

 

Tanmateix, aquesta sentència (i els recursos posteriors), no va resoldre la qüestió de la distribució del reg entre els propietaris i la formalització dels drets dels regants enfront a tercers va quedar pendent. De fet, arran d’aquesta sentència, els regants de La Riera es trobarien en una situació de fragilitat jurídica que perduraria gairebé un segle.

A partir de mitjans del segle XIX,l’Ajuntament (en tant que autoritat municipal establerta pel nou ordre polític liberal) assumeix funcions de regulació del reg: el 1852 es formalitza una primera “Junta hortelana” de caire municipal que no acabaria de funcionar, i el 1866 l’Ajuntament va establir les primeres normes de reg aplicables al conjunt del municipi.

Fotografia 3. Vista de les hortes de La Riera a la dreta de la sèquia amb l’arbre de la plaça i el Molí del Mig (o de Santes Creus) al fons (als anys 20).Fons Fotogràfic Salvany(Biblioteca de Catalunya).

 

De tot plegat en vàrem parlar el passat 4 d’agost de 2018 al’antic Molí de Santes Creus, actual Molí del Mig de La Riera (Centre d’Interpretació dels Molins del Baix Gaià), on una setantena de persones s’interessaren pel tema i aportaren elements de debat a una recerca que encara està en curs. L’article complet que explica el litigi entre l’Ajuntament de La Riera i la noblesa s’acaba de publicar a la miscel·lània del 2018 del Centre d’Estudis d’Altafulla, Estudis Altafullencs Nº42

Ricard RAMON I SUMOY lariera.seglexx@gmail.com    twitter@HortaiLlum

 

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (1) Primera etapa

Terres del Gaià Deixa un comentari

El camí de l’aigua, de la Déu del Gúbia fins al Moli Nou de Sant Gallard.

El camí que recorrerem, és el que feia l’aigua que baixava per la sèquia major; des de la resclosa gran o de l’escorxador, a Santa Coloma de Queralt, fins una mica més avall del molí Nou de Sant Gallard, a la sortida de l’abullor del molí    (vocabulari al final), que retorna l’aigua sobrera al riu Gaia.

Aquest sistema hidràulic té un recorregut d’uns 2,7 Km i un desnivell de 70 m; encara es poden veure les rescloses, amb els cap-recs; el molins fariners, alguns conserven les seves basses, cups o cacaus, sobreeixidors i boixarreres. El recorregut està ple d’enginys hidràulics,  abullons o minetes de desguàs; restes d’algun partidor i algunes boixarreres, que servien per regar els horts que hi ha per sota la sèquia major.

Es poden veure quatre rescloses: la gran o de l’escorxador, la petita o subresclosa, sota el molí Nou; la del molí del Sol i la del Gorg d’En Roca. Comptem set molins fariners: sis d’ells construïts a principis del segle XIII: el molí Nou o d’en Bonfill, el molí de la Torre o d’En Guiribert, el del Pocorull o de l’Arnau Pellisser, el molí del Requesens. Els dos restants, el molí Vell o de Dalt i el molíi Nou o de Baix estant a Sant Gallard i pertanyen al terme de les Piles. El setè moli és el del Sol, que es va construir, posteriorment l’any 1753.

També podrem observar un aqüeducte que servia per passar l’aigua del costat esquerra cap el costat dret del riu Gaia, entre el moli Nou i el moli de la Torre. Un pou de gel construït, segurament al segle XVII, i que prenia l’aigua de la sèquia per fer el gel. Un desaigüe retornava l’aigua del desgel a la sèquia.

Dels quatre partidors que havia tingut aquest sistema hidràulic, ara tant sols en queden unes petits restes al costat del moli del Sol.   I de la sèquia ara tant sols en queden 2 trams: un al principi entre la resclosa de l’escorxador i l’aqüeducte i l’altre entre el moli del Requesens i el moli Nou de Sant Gallard.

Noms de les diferents parts del sistema hidràulic:

Resclosa, assut, peixera, pesquera.

Sèquia, rec, canal, canalera.

Bassa, bassal.

Sèquia de desguàs, canal de desguàs: Sortida de l’aigua del carcabà del moli

Estellador, trestallador, desbromador, bagant: comporta que serveix per menar l’aigua cap a una o altra sèquia o bé cap al riu.

Sobreeixidor: Desguàs a la part alta de la bassa d’un molí que dirigia l’aigua sobrera cap al moli de més avall.

Cup, cacau: és per on l’aigua queia de la bassa del moli  al carcabà; amb la força de la caiguda feia rodar la roda d’àleps.

Abulló, mineta de desguàs: mina soterrada, sovint per un camp de conreu, que retorna l’aigua sobrera al riu.

Boixarrera, boixadera: Forat al fons de la bassa per desaiguar cap al molí de més avall, quant no aquest molia. També designa un forat rodó practicat a la part mes baixa de la paret de la sèquia o rec que menava l’aigua cap als horts de sota la sèquia.

Partidor, distribuïdor: construcció per distribuir l’aigua de dues sèquies o recs i la desvia cap a una altre sèquia o cap al riu

  mapa del segle XVIII

                                                                                                                                                                                                                      Josep M. Mateu “Pepis”

 

Recorrem la ruta dels molins fariners de Santa Coloma de Queralt

patrimonifluvialdelgaia 1 comentari

Interessant sortida i  descobertes sorprenents. Aquest seria el diagnòstic d’una agradable passejada, un dia de mooooooooooolt fred, des de la mina de naixement del riu Gaià (un d’ells, ara no entrarem en polèmica), fins al molí del Sol, camí de Sant Gallard. Malauradament el temps i la curiositat se’ns va tirar al damunt i no vam poder al final. Des de Santa Coloma a  Sant Gallard, una distància de poc més de 2,5 km,  hi ha  6 molins en un desnivell total de 70 m. Estructurats de dos en dos. Els molins estant documentats a les primeries del segle XIII, excepte el Molí del Sol, de mitjans segle XVIII. Observant i resseguint el camí de l’aigua, deduïm que es tracta d’un sistema molt estudiat, pensat i treballat per aprofitar tota l’aigua i la seva força en una zona de cotes baixes i poc cabal. Les explicacions del nostre guia, – gràcies Pepis!, i les aportacions dels caminants, algun geòleg, arqueòleg, historiadores, mediambientalistes…petits experts i entusiastes que van fer més enriquidora encara la sortida, ens van mostrar que estàvem davant un patrimoni excepcional.

De bon matí ens vam trobar uns quants de les terres baixes i  mitges del Gaià. A Santa Coloma ens esperaven els companys de les terres altes amb el Pepis, la Carme Casas i un empleat municipal, que ens van mostrar una gran meravella, la mina quer recull l’aigua que brolla incansablement del subsòl i dóna les primeres aigües al Gaià. Una mina soterrada i actualment no visible que queda amagada sota les instal·lacions de la piscina municipal. La coberta data probablement de finals del segle XVI quan l’aigua va ser canalitzada cap a la Fonts de les Canelles o Font dels Comtes.

IMG-20171229-WA0002Després vam començar el recorregut pel camí de l’aigua, des de la resclosa l’Escorxador  (o peixera segons la documentació medieval) per la riba esquerra, i ja les primeres aigües del Gaià s’aprofiten per regar uns horts.  Les boixarreres, forats al fons de la bassa dels molins que permeten portar l’aigua cap al següent molí.  Els estelladors, comportes per  tornar l’aigua sobrera al riu. Que no se’n perdi ni una gota. Un exercici de vocabulari.

Arribem al Moli Nou, no sense intentar deduir on devia ser el molí medieval de Piquer, citat per la documentació i sense restes prou probatòries del seu emplaçament. Damunt el Molí Nou hi ha les restes de la bassa, actualment reomplerta amb terra. Seguim la canalera de sortida de l’aigua i passem per un aqüeducte que genera les primeres “polèmiques” sobre datació històrica i usos. El Pepis ens explica que la Gaianada (rubinada) de Sant Cin

to de 1926 es va endur  tres arcs de l’aqüeducte.

Seguim i descobrim un resclosa petita, estelladors i abullons per desviar l’aigua sobrera de nou cap al riu.

IMG-20171229-WA0003Des d’allà vam resseguir els molins, el de la Torre, el de Pucurull, el de Petronillo i el del Sol. Proveïts de fotografies aèries i una còpia d’un fantàstic plànol de l’any 1750 que mostra els molins i les seves basses, equipament proporcionat pel nostre guia, i que ens va permetre deduir tot allò que ja no es pot veure,  redescobrint  els enginys per desviar l’aigua sobrera, per nodrir les sèquies, per aprofitar l’aigua, en definitiva. Restes patrimonials difícils de veure abans de la riuada del 2015.

Sorprèn  la factura del molí de la Torre, del qual, com indica el nom, en queda una gran torre. L’edifici feia 17 m.  Una edificació que s’enfonsa fins a vuit metres, on s’observa la sortida del carcabà i el “soterrani” on hi havia les moles.

Mira que hi hem passat unes quantes vegades pel costat dels molins quan fem la Marxa de les Terres del Gaià, fins i tot n’hem visitat algun, i la de coses que vam descobrir !

Debats sobre les datacions, reformes, documents que els citen, la història dels seus habitants, dels seus propietaris, els Comtes, el monestir de Santes Creus i… a mi em queda un gran dubte Per què hi havia tants molins en aquest petit sector? Eren tots per moldre gra? I en aquest cas… tanta quantitat? D’on venia el gra? A qui proveïa?  Se’ns ha girat feina !!

Maribel Serra

Vocabulari

  • Estellador o bagant: comporta que menava directament l’aigua de la sèquia  al riu. De vegades a través  de una mina de desguàs o abullo.
  • Boixarrera: forat al fons d’una bassa, sèquia o rec, per desviar l’aigua (per exemple als horts ) o portar-la cap al moli de més avall.
  • Boixa o tatxot: tros de fusta de forma cilíndrica o lleugerament cònica recoberta de roba o sac que tapa la boixarrera perquè no vessi (també anomenada tatxot).

Mapa

Fragment del “Mapa fet per Gili del terme de Santa Coloma de Queralt y de Vellprat en lo any 1750”. Arxiu de la Corona d’Aragó. Des de Santa Coloma de Queralt (part inferior), podem resseguir varis molins: el Molí Nou, el Molí de la Torre, el Molí del Pucurull, el Molí del Sol i el Molí del Miquel.

VIII Marxa Terres del Gaià. Visitem el Moli Paperer de Seguer

Terres del Gaià Deixa un comentari

                       Moli Paperer de Seguer, Santa Perpetua de Gaià .

  El moli paperer de Seguer, anomenat La Fabrica, era propietat d’Antoni Marenyá , com consta al cens de fàbriques  de paper de Catalunya de l’any 1775. Segons dit document, s’hi podien fabricar 2400 raimes de paper a l’any.

L’edifici segueix la tècnica de la crugia, (https://ca.wikipedia.org/wiki/Crugia ) que estructura l’espai entre murs de carrega, voltes i embigats, que descansen sobre les parets. En la planta sota coberta o mirador, les parets són substituïdes per pilars d’obra que aguanten una coberta d’encavallades i bigues de fusta.

La planta del Moli de Seguer, està formada per res crugies paral·leles amb embigats de fusta i revoltó de guix; i una crugia transversal ortogonal a les anteriors, resolta amb una volta de canó amb llunetes, feta de carreuons de travertí.

Les parets mestres de la planta baixa i pis son de “paredat” de pedra lligada amb argamassa. Lles parets de mirador eren de tàpia, actualment desaparegudes.

L’aigua que feia funcionar el moli, era conduïda per una síquia , que baixava des de Santa Perpètua fins la bassa que hi ha damunt del moli. Es conserva quasi tota, encara que en molts trams està coberta de vegetació i runa.

    

  Planta i seccions del Moli de Seguer.

Madurell cita un document relacionat amb una manufactura papelera localitzada a la Parròquia de Seguer: “Pere Rius, fabricant de paper, habitant a la Vila de Capellades i abans en el lloc de Seguer, pertanyen a la parròquia  de Santa Perpetua, de l’Arquebisbat de Tarragona”

Filigrana o marca d’aigua de Pere Rius, paperer de Seguer l’any 1774.

Hi ha una altra referència al molí. L’any 1808, Francesc Palá, paperer de Carme, comarca d’Anoia, arrenda el moli paperer de Seguer. La fabricació de paper devia ser bona, perquè durant aquells anys s’adequaren les golfes de l’edifici de l’antic molí, que es troba per sota la Fàbrica, per assecar el paper, ja que l’espai del mirador  s’havia quedat petit.

Filigrana o marca d’aigua de Francesc Palá, paperer de Seguer l’any 1808.

Bibliografia:

 

Madurell i Marimon,Josep M. El paper a les terres catalanes. Contribució a la seva història .

Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona 1970.

Valls i Subirà, Oriol. El papel y sus filigranas en Catalunya. The Paper Plublications Society.

(Labarre Fundation) Amsterdam.  1970.

 

Glossari.

 

Carreuó.- carreu petit, especialment el que només te una o dues cares adobades.

Crugia.-    Espai comprés entre dues parets d’una casa.

Embigat.–  Conjunt de bigues que formen un sostre o sostenen la coberta d’un edifici.

Filigrana.-

1. Marca o contrasenya del paperaire, feta amb fils de plata o de coure molt fins, cosida sobre el sedàs de la verjura de la forma o motlle de fer el paper a mà

2. Empremta o senyal transparent que els fils deixen al full de paper. Hi ha qui en diu marca d’aigua.

Lluneta.-  Petita volta en forma de mitja-lluna definida per un arc vertical i la intersecció amb la vota de canò, en fer aquesta una obertura per a donar-li claror.

Mirador.-  Local,  generalment a l’últim pis dels molins, on s’estén el paper  per assecar-lo

Paret mestra.- Cadascuna de les principals i més gruixudes  d’un edifici que carreguen el pes de les embigades, sostenen voltes, arcades, etc.

Raima.- Con junt de 500 fulls de paper o vint mans.

Revoltó.-  Petita volta que cobreix el buit o espai entre biga i biga d’un sostre, generalment feta amb dos fulls de rajola o de guix encofrat.

Travertí .- Roca sedimentària calcària continental que es deposita a les emergències càrstiques i petites cascades, a la zona d’expansió  de les aigües i, de vegades, al límit  de les zones lacustres.

Volta de canó.- Es la volta generada per un arc, anomenat directriu en forma de mitja circumferència , que corre al llarg d’un eix horitzontal o inclinat que passa pel centre d’una línia  d’arrencament. Volta cilíndrica ,de mig punt.

 

Josep Zaragoza

Historia del Molí del Mig o de Pontarro de Salomò, partida de la Polla Rossa

Bernadette Farriol Roigés 6 Comentaris

El origen de este molino harinero probablemente se sitúe antes del siglo XII, ya que en esa época aparecen varios molinos en la orilla del rio Gaià, que marcaba la frontera con el territorio sarraceno al inicio del siglo XI.

En el “Compendium abreviatum”, copia de Fra Salvador fechada entre 1413 y 1430 consultada en el archivo de Santes Creus dice en latín:

“Recibe el dicho monasterio una ración cuartera de cebada como censo anual todo esto es por el dominio útil del dicho molinero (Molendini) llamado Antonius Urgel y el Molino (molinavo) llamado d’en Pontarro. Situado dentro de los límites de dicha cuadra llamada Manso d’en Bru.

Este cobro se hace cada año el día de la asunción en el mes de Agosto (Festo Beata Maria) (Mensisi Augusti ) 1368″.

Por algún otro documento sabemos que el manso de Mas Bru era la actual masía de la Pollarosa, que data de estos mismos años y se encuentra aproximadamente a un kilómetro por encima del Molí del Mig.

600 años en funcionamiento

Este molino continuó trabajando para la población civil y religiosa mucho después de la expulsión de los sarracenos y hebreos, hasta la década de 1920, fecha en que quedó definitivamente abandonado.

Entre las causas de este abandono destacan las batallas de la Tercera Guerra Carlista, especialmente la de Vilabella el día 18 de mayo de 1874, en la que los carlistas derrotaron a los liberales en los terrenos mismos del molino en una batalla aun recordada por varios cronistas de esta guerra.

Las riadas pasan factura

A esto se añadieron las enormes riadas de los años 1890, 1892, y que fueron cubriendo de arena y lodo todo el edificio que ya había perdido sus tejas y sus vigas, seguramente transportadas para ser utilizadas en alguna nueva construcción.

Todos estos desastres hicieron descender la población, lo que a su vez derivó en un menor consumo de harinas y el abandono definitivo de este molino hidráulico harinero
La edificación del Molí del Mig se basó en la normativa existente en el siglo XIV que preveía minuciosamente los detalles sobre construcción de ingenios hidráulicos como este, por ejemplo el grueso y el diámetro de la muelas y su calidad, aunque esta norma fue cambiando siglo a siglo y la muela que hoy tenemos es la que se utilizaba en el siglo XIX, traída desde el sur de Francia.

Se determinaba en esas normativas el grueso y el material utilizado para la construcción de las paredes de los molinos, tenían que disponer de al menos 7 palmos (196 cm aproximadamente) para poder soportar el empuje y la presión del agua y el material tenía que ser piedra y mortero de cal. También se especificaba el tipo de “ Cup” que se debía construir y su forma.

Un descubrimiento entre la maleza

Al adquirir la propiedad no sospechábamos la existencia de la antigua cámara, simplemente nos propusimos a quitar la maleza que había invadido el terreno usando unas tijeras de jardinería, y entonces descubrimos que la construcción se alargaba más allá de lo que en un principio ocultaban las hierbas.

Con gran curiosidad continuamos abriéndonos paso entre las plantas que se entrelazaban y encontramos el antiguo molino en parte cubierto de arena y semiderruído. Desde ese momento nos dedicamos en cuerpo y alma a su reconstrucción. Hemos utilizado únicamente las piedras que encontramos a su alrededor, uniéndolas con mortero de cal.

Para encontrar el Molí del Mig se puede bajar desde la masía de la Pollarossa por el camino del mismo nombre en Salomò hasta encontrarlo al lado del Río Gaià. O desde Vilabella a Salomó por el “Carrer del Moli del Mig”.

Alicia y Luis Gueilburt
Moli del Mig Salomó