Baix Gaià – Terres del Gaià

Jornada Gestió del Paisatge a les Terres del Gaià. Presentació Guia.

7 d'octubre de 20227 d'octubre de 2022 Terres del Gaià Deixa un comentari

Després d’anys de feina voluntària, i de trucar a moltes portes, hem pogut editar la Guia “Gaià, recorregut i patrimoni”.

La guia recull la informació de l’inventari del Patrimoni Fluvial que podeu consultar online Inventari del Patrimoni Fluvial del Gaià. Consta d’un estoig de plàstic, que conté tres mapes, un per cadascuna de les comarques que recorre el Gaià (agafa petits fragments d’altres, ho sabem); els mapes van acompanyats de la guia pròpiament dita, un recull de 40 fitxes d’estructures i infraestructures hidràuliques, i 5 fitxes de cinc paisatges característics de la Conca. També inclou dos dibuixos per explicar el cile de l’aigua. La guia fa un pam, portable per a fer senderisme. Editada per Piolet i cofinançada per Terres del Gaià, Repsol i Mútua Catalana.

Per a nosaltres és un esdeveniment i com a tal ho celebrem amb la Jornada de presentació al monestir de Santes Creus; podeu seguir aquesta jornada a l’enllaç Jornada Gestió del Paisatge a les Terres del Gaià

Conveni per editar un mapa-guia de l’Inventari del patrimoni fluvial del riu Gaià

3 de desembre de 20213 de desembre de 2021 Terres del Gaià Deixa un comentari

L’Associació Terres del Gaià ha signat dos convenis de patrocini, un amb la Fundació Privada Mútua Catalana i l’altre amb Repsol, per tal de fer realitat d’un projecte llargament treballat. Es tracta d’un mapa-guia de l’Inventari del patrimoni fluvial del riu Gaià. Gràcies a les aportacions dels nostres patrocinadors aconseguim el 50% del cost de la publicació.

L’inventari es va començar l’any 2016, després de la gaianada de novembre del 2015 que va deixar a la llum estructures i restes patrimonials que no eren visibles. Voluntaris de l’Associació van fer fotografies de les estructures abans no tornessin a ésser engolides per la vegetació. Posteriorment, es va endegar la feina pròpiament d’inventari que s’ha allargat fins aquest any. La feina ha estat al 85% voluntària, tot i rebre, al començament petites ajudes d’alguna Administració.

Les dades obtingudes del treball de camp es van bolcar en fitxes dissenyades per l’Associació i es va construir una base de dades online que recull aquesta feina, i que podeu consultar a Inventari del Patrimoni Fluvial del riu Gaià .

A partir d’aquesta base de dades s’ha fet la tria de les diferents estructures patrimonials que inclourà la guia. Per triar-les s’han seguit criteris d’importància històrica, patrimonial i arquitectònica, però també i sobretot, seguint criteris d’accés, estat de conservació i tipus de propietat. En aquesta tria s’hi inclouen cinc entorns naturals de la Conca del Gaià, relacionats amb el patrimoni arquitectònic.

La guia, editada per Editorial Piolet, constarà d’un estoig doble; per una banda hi haurà el mapa del Camí de les Terres del riu Gaià, que recorre les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i el Tarragonès, amb les estructures visitables senyalitzades. De l’altra, un llibret que recollirà la informació de cadascuna de les estructures senyalitzades i que podem trobar a https://terresdelgaia.omeka.net/, amb una fotografia i una petita llegenda. El llibret inclourà així mateix, un glossari de termes relacionats amb la hidràulica, i un parell de dibuixos associats.

L’objectiu de la guia és sobretot, de difusió de l’entorn natural i patrimonial de la conca, així com el coneixement d’aquest patrimoni ric que ens fa re-conèixer la història d’aquest territori, totalment lligada al riu.

L’inventari és també, una eina útil per revisar les declaracions de béns i les proteccions, així com la base per iniciar, si s’escau, accions de protecció, consolidació o adquisició.

Vol ser una eina de coneixement al mateix temps que una eina per al senderisme i el turisme sostenible. Sobretot però, és una eina d’amor al nostre territori.

Aquest any una marxa diferent. Crònica de tres itineraris per les Terres del Gaià.

2 de juny de 20212 de juny de 2021 Terres del Gaià Deixa un comentari

Un cop més, la pandèmia no ens ha deixat fer la Marxa del Gaià, en tres dies des del naixement a la desembocadura.

Però no ens hem rendit i hem organitzat tres sortides per conèixer altres llocs de les Terres del Gaià, un itinerari per cadascuna de les comarques per les que passa el Gaià.

Les sortides s’han fet simultàniament aquest diumenge 30 de maig, i han aplegat entre 20/25 persones per ruta. Donada la situació i el poc temps de marge per organitzar-les, estem molt contens de l’interès que genera el territori. Podem dir que hem fet nous socis!!

Agrair al GATA la seva participació, i als voluntaris de l’Associació, l’organització de les sortides, sobretot, als guies voluntaris la seva feina i el seu entusiasme per mostrar-nos la nostra terra. Gràcies Pepis, Ignasi i Pep

Marxa 1 Santa Coloma de Queralt – Santa Maria de Bell-lloch – Sant Salvador de Figuerola – Torrent de Biure – Pontils – Santa Perpètua – Pontils – Sant Gallard – Santa Coloma de Queralt

A les 9 en punt ens hem trobat a la Font de les Canelles, a Santa Coloma de Queralt una colleta de persones vingudes d’arreu del Camp de Tarragona i un parell de gosses que han demostrat portar-se molt bé al llarg de la ruta. El nostre guia ha estat en Pepis, gran coneixedor de la zona. Farem una ruta circular amb una mica de desviament per no tornar pels mateixos trams del riu.

Hem iniciat camí sortint de la font de les Canelles on neix oficialment el riu Gaià, (en realitat, ho fa 50 m endins de la surgència que hi ha a dins del recinte de la piscina), i hem anat cap a l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc; després a Sant Salvador de Figuerola, on hem fet una breu parada; Guialmons i a partir d’aquí, per camins que coneix poca gent, observant els camps de sembrat, que ara estan en el seu esplendor. Hem enfilat muntanya amunt fins la Punta Alta des d’on vèiem el riu Gaià, amb la muntanya de sant Miquel de Montclar davant nostre.

Seguint corriols fins arribar al torrent de Biure, que hem travessat, a peu descalç, pel Salt de l’Ase i la seva resclosa: molt emocionant perquè hem demostrat ser bons grimpadors, breu parada per esmorzar i seguim fins arribar , travessant pastures, fins a Pontils.

Parlem dels objectius de l’associació i algunes persones estan interessades en quines actuacions es fan des de la mateixa, oferint, d’altra banca. el seu suport. Fem parada per carregar aigua i tornem a pujar un camí ample fins anar a trobar la masia de Cal Vidal, abandonada, com tantes d’altres perdudes en mig de camps de sembrats. Arribem a Santa Perpètua, on ens descalcem de nou per fi !, refresquem els peus i dinem de bon gust a l’ombra de les cases de la plaça. Allà visitem la Torre del Castell, una de les torres medievals més antigues de Catalunya. Fem una bona pujada, però la vista i la visita ens val la pena l’esforç. Fins aquí hem fet 14 kms.

Ara si, enfilem el camí de tornada, ens en queden 11 km més, però el camí es agradable, seguim el camí de lesTerres del Gaià per la vora del riu, ens tornem a descalçar, veiem rescloses, molins enrunats i algun gorg, fins arribar de nou a Pontils. Seguim un tram de carretera per agafar de nou el camí direcció Sant Gallard, el molí Nou (impressionant casalot bastant ben conservat) i seguim un camí ja entrant a Santa Coloma on hi ha el molí del Recasens, enrunat; el molí de la Torre, el pou de gel i l’aqüeducte que seguia la sèquia. Arribem al punt de sortida a les 18:30, veiem els safareigs i fem palesa la necessitat de preservar aquest patrimoni que si no s’intervé ben aviat desapareixerà.

Maite Roca

Marxa 2

Montferri – Torre del Moro – La Polla Rossa – Font del Lleó – Molí de Puigtinyós – Font del Lluïset – Montferri

A les 9 del matí ens trobem als rentadors de Montferri i després de fer-nos la foto de record comencem a caminar. Deixant enrere el que va cap a l’ermita i cementiri del castell de Rocamora, ens comencem a enfilar cap a la torre del Moro. Hi arribem una mica cansats però les magnífiques vistes a l’ Alt Camp, Baix Camp i Tarragonès ens fan retornar les forces per continuar el camí, baixant per la carena fins al mas de la Polla Rosa on de la mà del seu propietari, coneixem la seva llarga història. Continuem apropant-nos al curs del Gaià passant per la font del Lleó, travessem el riu mullant-nos els peus i el tornem a travessar mullant-nos fins més amunt del genoll per arribar al molí de Puigtinyós, des de on reprenem el camí de tornada a Montferri passant per la recentment recuperada font de Lluïset

En arribar a Montferri, una visita a la cerveseria de les Clandestines per fer passar la set i comentar les incidències de la sortida.

Pep Muntadas

Marxa 3

El Catllar _ Pujol Rodó – Alzineta – La Riera de Gaià – Ardenya – Cativera – El Catllar

MARXA DE LES TERRES DEL GAIÀ. RUTA DEL BAIX GAIÀ

30 de MAIG de 2021.

El darrer diumenge de maig unes 20 persones vam sortir a les 9 del mati d’ El Catllar, El punt de trobada era la Torre d`en Guiu, a tocar del riu. Vam creuar el poble, pujant direcció Mas de Clarà. Al cap d’ una estona de fer camí vam trobar una construcció de pedra seca amb volta de canó, anomenada La Barraca dels Pebrots.

Després de grimpar una mica vam arribar als abrics de l’ Apotecari, on vam poder veure unes pintures rupestres post- paleolítiques. Alguns vam aprofitar per fer un breu avituallament.

Després d’ agafar forces vam seguir per un senderó que va per la carena i després s’ endinsa en bosc de pi blanc, antics camps de conreu . Abans d’ arribar al mas vell vam observar orquídies autòctones.

Seguint el camí fins al Pujol Rodó, en aquest punt elevat vam poder apreciar uns esgrafiats rupestres amb forma de creu, que el guia ens va dir que eren dels Trinitaris. Era un lloc de pas i una fita estratègica. Allí el Pep va sortejar un llibre entre els assistents, que li va tocar a un dels germans que venien de Vilafranca.

Del Pujol Rodó ens vam dirigir cap a L’ Alzineta, una Torre medieval del S. XI, només se’n conserva la base, que es veu molt bé ja que recentment l’ han netejada. A partir d’ aquest punt vam començar a baixar direcció a la Riera de Gaià, vam creuar el riu i vam seguir el camí que va creuant horts i camps d’ avellaners. Passades la 1 del migdia vam arribar a Ardenya. Vam dinar a la plaça, davant de l’ Església, on vam poder degustar uns albercocs km 0.

Tot havent dinat vam seguir l’ excursió direcció la Masia Boronat, creuant per un pont sobre la línia fèrria en desús de Reus a Roda de Barà. Vam passar molt a prop de la “Ciutat de Troià “ unes restes ibèriques del S. IV-III aC .

Des de aquest punt ens vam dirigir direcció El Catllar, pel camí vam trobar una curiosa incursió a la roca en forma de petjada mítica, anomenada “ El peu de Déu”.

Vam acabar l’ excursió a l’ Ermita de Sant Ramon d’ El Catllar, on properament s’ inaugurarà el centre d’ interpretació del Riu Gaià i del Conjunt Fabril. Allí el nostre guia, Josep Zaragoza, ens va fer una magnifica explicació de l’ evolució del conjunt fabril de El Catllar. Eren 2/4 de quatre.

Havíem caminat una ruta circular de 15 km travessant els termes de El Catllar, Tarragona, La Riera, Vespella i El Catllar.

Quim Ricomà

El Catllar: El riu Gaià al Catllar, passat, present…futur?

21 de setembre de 202021 de setembre de 2020 Terres del Gaià Deixa un comentari

El passat dia 9 de setembre es va celebrar una xerrada sobre l’evolució del riu Gaià al tram del Catllar i el seu futur. Recordem que el riu acaba aqui el seu curs, a l’embassament propietat de Repsol.

La xerrada va començar amb un repàs de l’aprofitament dels recursos hidràulics del riu Gaià en aquesta zona, des de l’època romana fins ara, de la mà de Josep Zaragoza.

Els representants de Repsol, Josep Bertran i Ramon Nieto, van donar una visió resumida de com i perquè es va construir l’embassament, a l’inici de la Petroquímica (1975) de la mà de l’empresa estatal de petrolis Empetrol. Seguidament es van explicar els usos actuals de l’embassament, cenyits a una reserva d’aigua d’emergència.

Toni Munné, Agència Catalana de l’Aigua, va explicar els canvis legislatius dels últims 30 anys que han permès treballar per la recuparació dels cabals ecologics dels rius.

Per acabar l’Associació La Sínia, membre de Terres del Gaià, representada per Joan Díaz, va fer una exposició sobre les actucions de recuperació mediambiental que s’ha portat a terme al tram final del riu, després de l’embassament i fins a la desembocadura, i com ha evolucionat aquesta zona d’ençà de la construcció. Des de la Sínia es van posar damunt de la taula algunes possibilitats de futur.

Un torn de preguntes amb la gent del públic, amb molta participació, vas fer que la xerrada s’allargués fins a quarts de deu de la nit. Genial!! i complint totes les mesures COVID19

Fotografies Héctor Hernàndez

El corriol camanegre: el petit corredor de les nostres platges

21 de juliol de 202021 de juliol de 2020 Terres del Gaià Deixa un comentari

Si durant aquests dies feu un tomb per la platja del Vinyet (entre el Nàutic d’Altafulla i la Roca del Gaià)i mireu detingudament a l’interior de la zona dunar protegida per cordes, veureu un gabió palplantat allà al mig. Conté un petit tresor: un niu de corriol camanegre (Charadriusalexandrinus)

El corriol camanegre a TVC

Per la gent que ens agrada la natura aquest niu és tot un símbol; no només és un indicador de la regeneració ambiental d’aquesta platja, sinó també una premi per aquells que fan l’esforç d’intentar recuperar els valors naturals del nostre maltractat litoral. Pensem que no fa gaires anys aquest espai era un gran descampat polsós ocupat per desenes de cotxes i desproveït completament de vegetació.

Els corriols són un grup d’ocells englobats dintre dels limícoles, que s’anomenen així perquè viuen a les zones de ribera (tant marines com d’aigua dolça) i s’alimenten dels petits invertebrats que viuen a la sorra i els llims. Dintre dels corriols, a Catalunya tenim tres espècies bastant similars, però el més característic de les platges és el camanegre. El seu nom popular fa referència, com és lògic, a la seva manera de desplaçar-se i al color de les seves potes. A les balears li diuen picaplatges, que també es bastant il·lustratiu del seu comportament. En castellà espanyol se l’anomena amb un adust “chorlitejopatinegro”, però a mi m’agrada molt més un nom espanyol local (més divertit i “caribeny”) que vaig sentir una vegada aCosta Rica:“playerito corredor”. Amb tota aquesta disquisició sobre els noms, ja us els podeu imaginar: corrents a tota velocitat d’una punta a l’altre de la platja, picotejant per aquí i per allà. Segurament serà aquesta la manera de com els detectareu perquè quan estan quiets són molt críptics i resulten difícils de veure.

A la costa del Baix Gaià, i en general a Catalunya, son ocells bàsicament estivals. Arriben a partir de mitjan març, encara que la majoria ho fa a l’abril. Entre finals d’abril i primers de maig fan la primera posta, i —si poden— fan una segona al juny. A l’agost i setembre la majoria dels nostres corriols reproductors marxen, tot i que podem continuar observant alguns individus en pas migratori fins a l’octubre/novembre. La majoria dels corriols camanegres europeus passen l’hivern a Àfrica subsahariana, tot i que alguns —uns quants centenars— es queden a hivernar al Delta de l’Ebre, sigui a les platges, com a l’estiu, o als arrossars secs. El seu hàbitat característic durant l’època de reproducció són les platges arenoses, però també els salobrars i les salines. Fan el niu (una simple depressió a la sorra) a les zones amb poca vegetació, però sembla els hi agrada molt que hi hagin moltes de plantes marines dipositades per les onades.

Com a conseqüència de la urbanització massiva del litoral, i la intensa transformació de les platges (destrucció de la vegetació dunar, híper-freqüentació humana durant la primavera i l’estiu) el corriol ha desaparegut pràcticament com a nidificant del nostre litoral fora dels parcs naturals amb àrees més o menys extenses de platja protegida (Deltes de l’Ebre i del Llobregat i Aiguamolls de l’Empordà). El trepig dels nius, la neteja mecanitzada i, sobretot, la depredació induïda per animals associats a la presencia d’humans i les seves deixalles (garses, gavines, gats i gossos) fan que l’èxit reproductor de l’espècie fora de les àrees protegides esmentades abans sigui molt baix.

Durant els últims anys, unes poques parelles intenten tirar endavant les seves postes —amb molta dificultat— a la platja dels Muntanyans de Torredembarra. I l’any 2019 una primera parella al Vinyet, va sumar una nova localitat reproductora per l’espècie al Baix Gaià. Aquest 2020, i per segon any consecutiu, el corriol camanegre ha fet posta a la platja del Vinyet i a més ha aconseguit que dos pollets volin, lo qual suposa tot un èxit. La consolidació en el futur d’aquesta petita població reproductora seria una molt bona notícia per l’espècie i pel reconeixement de la qualitat ambiental de la platja.

La conservació del corriol camanegre, que es basa en la conservació i restauració de la vegetació dunar i en el respecte de les zones delimitades per la posta, és un excel·lent indicador de quan una platjatorna a un estat més natural (un fet que afortunadament és cada vegada més valorat per la població) i també serveix per recordar-nos en tot moment que les platges no són únicament un sorral per estirar les tovalloles sinó un ecosistema viu, fascinant i molt fràgil

Albert Pardo

S’està treballant en un estudi sobre la Pagesia a Torredembarra

21 d'abril de 202021 d'abril de 2020 Terres del Gaià Deixa un comentari

Aquests dies de confinament s’ha parlat molt dels productes locals, del kilòmetre zero, de la pagesia i la ramaderia. Els experts preveien una gran crisi global quan la producció del petroli anés a menys. I els ecologistes i els científics ja fa anys que ens alerten que l’actual model de creixement econòmic ens porta a un atzucac ambiental. I, al final, tot ha petat abans d’hora. Més que mai, hem vist la importància de tenir ben a prop els pagesos i les pageses, i tots els sectors laborals que ajuden a mantenir la nevera plena.

Pel camí hem hagut d’abandonar camps de conreus, terres fèrtils on hi ha crescut el bosc, o bé hi hem construït ufanosos blocs de pisos. El preu que es paga als productors del país, ja siguin de llet, de taronges, de raïm o d’oli, no serveix ni per pagar les despeses que tenen. D’aquesta manera, condemnem al sector a desaparèixer. I de mica en mica, ens hem anat carregant el sector primari local i amb ell, tot un conjunt de coneixements ancestrals que van permetre la vida durant generacions.

Tot això bé a tomb perquè aquests dies reprenc una recerca que tenia al calaix. Es tracta de recuperar aquesta memòria agrícola i ramadera del meu entorn local, Torredembarra. Aquest municipi del Baix Gaià, que tots coneixereu per la platja natural dels Muntanyans, el barri marítim o les festes majors que tenen lloc al nucli antic, era un poble pagès. També tenia pescadors i una indústria mitjana que durant el segle XX va donar molta feina als pobles de la rodalia. Es conreaven tots els terrenys de secà –vinya, oliveres, garrofers, ametllers i pocs avellaners- i de regadiu, amb més de 100 sínies que permetien produir melons, moniatos, espigalls, enciams, escaroles i, fins i tot, cotó.

Podeu donar una ullada al meu treball a La pagesia a Torredembarra

No dubteu a contactar-me

Jordi Suñé

antropologiaimes@gmail.com

DEPURADORES VERDES PER UN PAISATGE VERD

26 de juny de 201926 de juny de 2019 Terres del Gaià Deixa un comentari

Segons, l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) un 90-95% de la població catalana té aigua sanejada. Aquesta xifra es refereix al nombre d’habitants, la lectura des del territori dibuixa un mapa completament diferent. Si ens fixem, per exemple, en la comarca de l’Alt Camp, una de les més desfavorides en aquest sentit, veurem que un 72,61% de la població té depuradora, però només un 26,67% del territori comarcal està cobert. Aquest percentatge indica la desigualtat dels municipis petits, però també la dificultat de la implantació de depuradores a causa de la fragilitat del medi receptor. L’impacte dels nostres residus dependrà, en gran mesura, de la capacitat d’aquest medi per absorbir-los; Llençar una poma a terra no té gran impacte, però si hi aboquem un camió l’efecte serà molt més perjudicial.

En el cas del Gaià l’equilibri és fràgil, el seu cabal modest abasteix recs d’hortes i avellaners en el seu curs baix, cosa que fa que a l’estiu, en alguns trams, veiem com la làmina d’aigua desapareix. Si hi afegim l’augment de la població estival, el resultat és que el Gaià esdevé en aquests trams, pràcticament una claveguera a cel obert.

L’ACA afirma que dotar de depuradores aquest petit percentatge de població, sobre el 30%, representaria un total de 1.000 depuradores, i una gran inversió. L’interès d’aquestes depuradores recau en la necessitat del territori i no pas de la població, ja que són sens dubte als rius mediterranis del sud, els de la terra baixa, les rieres i els torrents efímers, que sovint només porten aigua abundant durant els episodis de pluja, on els projectes de sanejament haurien de ser prioritaris.

Tant important és fer depuradores com escollir-ne el model adequat. Les depuradores «convencionals» de fang activat, són sistemes molt intensius amb capacitat de reduir nitrogen en poques hores, però el seu grau de tecnificació representa molta despesa de consum energètic i manteniment, i són viables, només, en els municipis més grans. Aquestes depuradores tenen airejadors, bombes de recirculació, tamisos automàtics, bombes d’extracció de fangs i en alguns casos espessidors i deshidratadors de fangs. Per als municipis de menys de 2.000 habitants està demostrat que el sistema més eficient és el dels aiguamolls construïts, també anomenades depuradores verdes. Poden ser de flux horitzontal, però també es coneixen experiències de depuradores de flux vertical, que tenen també capacitat de reduir nitrogen.

Les depuradores verdes presenten certs avantatges vers el sistemes de fang activat.

Menor cost de construcció. Si bé l’obra civil pot ser superior, l’equipament maquinari menor acaba abaratint la seva construcció i la connexió elèctrica.
Menor cost de manteniment. La despesa energètica és un dels principals factors de reducció de costos d’explotació, però també cal afegir una molt menor producció de fangs. Aquests dos factor poden disminuir el cost d’explotació fins a 7 vegades.
Major simplicitat operativa. Aquests sistemes passius són molt senzills i això pot permetre que les tasques de manteniment les faci personal de l’Ajuntament no necessàriament especialitzat.
Menys olors. L’absència de línia de fangs i un procés obert permeten que l’impacte d’olors sigui molt menor.
Menys sorolls. El fet de no emprar airejadors o bombes que estiguin treballant 24h, redueix l’impacte acústic a gairebé 0.
Millor integració en el paisatge. Les depuradores verdes estan vegetades amb espècies autòctones d’aiguamolls, convertint-se gairebé en un jardí que atreu ocells.

En definitiva, les depuradores verdes són el sistema més apropiat per a petits municipis; el sistema fa temps que ha estat homologat per l’ACA. Actualment, L’ACA ha d’assumir les despeses d’explotació d’aquestes instal.lacions, però cal estar preparats per si tornem a entrar en un període de recessió i l’ACA redueixi despeses. Fou un dels consellers de torn durant una visita a l’Alt Camp que va dir que s’havien construït massa «Mercedes» per a depurar l’aigua i que calia tenir seny i fer «utilitaris» si aquests ja ens anaven prou bé. El Gaià només disposa de sanejament en la part alta (Santa Coloma de Queralt) i en la part baixa (Renau, La Riera de Gaià i Altafulla). A més, en el tram més baix hi ha quilòmetres de canonada que genera múltiples impactes i un cost alt de manteniment. Hi ha algun municipi amb depuradora “convencional” que ni tan sols l’ha posada en marxa.

Aquest no és el model que volem per la nostra conca. Som molt conscients de la fragilitat del nostre rius, també ho som del greuge que patim en relació amb altres zones del país, però no volem que aquest fet es resolgui de qualsevol manera. Hi ha exemples de funcionament de depuradores verdes amb percentatges de reducció de nitrogen superiors al 80%; hi ha especialistes i superfície suficient. Cal que els responsables polítics no perdin el seny i triïn el millor model de sanejament pels nostres pobles.

Volem depuradores verdes per un paisatge verd.

Antoni Ruiz de Castroviejo

Deu Anys de Marxa!!

18 de maig de 201918 de maig de 2019 Terres del Gaià Deixa un comentari

I ja portem deu anys baixant el Gaià; cada any almenys una vegada. Aquesta oficial. Contents de fer-ho i de la xarxa que a poc a poc s’ha teixit. I voldríem ser agosarats i dir que per deu anys més!! Però això ja són figues d’un altre paner.

Aquest any vam començar abans, celebrant els deu anys, amb una visita a Sant Magí de la Brufaganya, de la mà dels Amics de Sant Magí que ens en van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial. I després, bufff quina festassa! Tast de productes d’arreu de la conca del Gaià: embotits, mel, melmelades, oli, vi, cervesa, formatge…que bo i quines combinacions gastronòmiques…de segur que a més d’un no li va caldre dinar. http://bit.ly/2WU9u24

I ara si, el clàssic, la Marxa a peu des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Enguany el primer dia era feiner i a més, plovia. Potser per això érem poquets. Mentre pujàvem amb l’autocar començava a ploure; com més amunt, més aigua. I això que TOTS I TOTES havíem vist la tele la nit abans, i cofois perquè no havia de ploure fins a migdia (poseu-hi aquí un emoticon d’aquells de resignació). Sort dels amics del Centre Excursionista de Santa Coloma. A la seva seu vam traslladar l’abundós esmorzar que cada any ofereix l’Ajuntament, i allà entre got de vi, entrepà va i ve, mirant fotografies (en vam reconèixer uns quants, jovenets i jovenetes), vam esperar que s’aturés la pluja. Cosa que no va passar. Però com som gent de paraula vam engegar, sota la pluja i amb models diversos: cangurs, capelines fashion, capelines demodé, paraigües… Vam visitar els rentadors, imprescindibles i de passada, la portalada de Santa Maria de Bell-Lloch, on per cert, el Galo ens va mostrar unes bugaderes. Tot una mica apressat per veure si ens mullàvem menys. Vam estrenar ruta de la mà d’en Pepis, i des de Sant Salvador de Figuerola vam anar a trobar la terra promesa de la riera de Biure. Passant per la cresta de la Punta Alta, una vista magnífica. Ara plou, ara nou plou vam arribar a Pontils on no vam ser capaços de trobar el vi que ens havien deixat els companys d’allà. (un altre emoticon de resignació) i vam enfilar cap a Santa Perpètua a dinar ràpid abans que plogui de veritat.

Tot xino xano i humitejats, algun realment mullat, vam arribar a Querol a mitja tarda. Sense deixar-nos el Gorg Negre, amb la seva’antiga estació d’aforament. Defnitivament ja no plovia. I van caure unes birres. Com havia de ser (n’hi ha d’artesanes al restaurant, preneu nota). Tinc entès que el sopar va ser de sucar-hi pà.

Segon dia. Avui no plou. Sol. Fort, De primavera, malgrat la fresca del matí a Querol. Hi ha quòrum; entre 40 i 50 caminants. Vam enfilar riu avall i a l’alçada de Mas Boixanc vam estrenar el nou pont penjant. L’altre se’l va endur la Gaianada del 2018 amb una furgo encastada (emoticon de resignació). Uns saltant, els altres ballant i algú més patint, el vam travessar dignament. Un cop superat un tram de sender per a cabretes (alguns en diuen d’aventura) arribem a l’espluga i el mas de l’Espluga, amb doble resclosa, i seguidament l’antiga central elèctrica i l’estret de Biosca. Un cop travesses l’estret arrenca el terme del Pont d’Armentera, juntament amb una sèquia de maons que rega horts i arriba al poble per l’estret de Riastres. És un dels trams més bonics del Camí. Paisatge fluvial, natura i patrimoni agafats de la mà. Del Pont cap a Santes Creus, aquest any pel GR del Cister, vam intentar d’observar com el paisatge era fruit de la petjada del monestir. Morts de calor i un poc cansats. Era aquell moment que la filera de caminants s’estira i s’estira. Sortosament al Casalot de Santes Creus ens esperava un bon tiberi. I després del cafè cap a Vila-rodona on ens espera la pròxima autoritat. I més sol, i més calor (un altre emoticon de resignació). Un cop feta la foto amb la pancarta i llegit el manifest, enfilem l’últim tram de la caminada fins a Montferri, entre vinyes. Allà ens espera el sopar-concert de Julivert al casal. Que hem de celebrar els deu anys! I ja ho crec que ho vam celebrar. Entre la caminada i la ballaruca, agulletes al dia següent. Quatre valents es van quedar a dormir a Montferri; la majoria vam marxar a casa per reprendre el camí l’endemà.

I quasi ja arribem. L’últim dia engeguen molt pocs. Fa força vent i fred. (Ja ho té això la primavera) però són ràpids com el vent. S’ha de dir que el guia d’avui va per feina. De seguida es planten a Vilabella; passen Renau i l’embassament i en un tres i no res, abans de l’hora prevista, al Catllar. Amb taules entre sol i ombra, vam cruspinr-nos un bon arròs cuinat pel presi, que amb això hi té la mà trencada. Cafè, foto, manifest…i cap al mar!!

Cap a les cinc arribàvem a Ferran, municipi d’Altafulla, i tots junts cap a la desembocadura; caminants esgotats, caminants d’última hora, infants i prenyades valentes. Enguany no hi vam arribar gaires tot i que en sabem de molts i moltes que eren igualment amb nosaltres i amb el Gaià. Un any més pel territori !

Agrair a les autoritats municipals de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Montferri, El Catllar i Altafulla que vam compartir estones amb nosaltres i ens han donat un cop de mà. I als Ajuntaments de Pontils, Bràfim, Vilabella i La Riera pel seu suport.

Maribel Serra

La lluita per l’aigua a l’horta del Gaià: l’ancestral conflicte pels usos de l’aigua a La Riera de Gaià

17 d'octubre de 201817 d'octubre de 2018 Terres del Gaià Deixa un comentari

L’aigua, en tant que font de riquesa, ha estat també font de conflictes. En el cas dels pobles de la riba del Gaià, els conflictes entre els diferents usos (agraris o industrials) han estat una constant al llarg de la història. A la Riera de Gaià, poble que va néixer i desenvolupar-se a la vora de diversos molins i hortes regades per l’aigua del Gaià, aquests conflictes són inherents a la pròpia història del municipi.

Fotografia 1. Els dos usos de l’aigua coexistien al mateix urbà de La Riera: vegeu la intensa activitat del planter de la plaça major a la vora del Molí del Mig (o de Santes Creus) als anys 40 del segle XX (Fotografia Josep Maria Ramon)

Des de l’edat mitjana l’economia de La Riera ha girat entorn una sèquia (anomenada “síquia”, “sèquia principal” o “rec major”) que desviava l’aigua del Gaià a l’alçada del Catllar i la canalitzava al llarg de5 km vers els termes d’Ardenya, La Riera i Virgili. A llarg del recorregut de la sèquia hi havia quatre molins fariners: el Molí de Fortuny o de Cortades(situat entre els termes del Catllar, La Riera i Vespella), el Molinet, el Molí del Mig o de Santes Creus (propietat dels Marquesos de la Bàrcena), i el Molí de la Torre (propietat dels Comtes de Santa Coloma). Al mateix temps, la sèquia permetia regar una superfície d’horta que a mitjans del segle XIX cobria més d’un centenar d’hectàrees on s’hi cultivava cànem, fesols i cereals en quatre districtes de reg encara existents a l’actualitat: Ardenya i la “Comuna” (la sorra del Gaià) a la vessant dreta de la sèquia, i el Reguerot (o Virgili) i Mas de Benet, a la vessant esquerra i final de la sèquia.

L’horta, els recs, els molins, les basses…foren, fins no fa gaires anys, elements que definien el poble de La Riera. Quan fa un segle, el reporter d’un diari de Tarragona, visitava La Riera, ens ho deixava molt clar:

“La Riera, l’aixerit poble del Camp de Tarragona, el rioler poble de les aigües abundoses, quin plàhermós i rich en fruits rega’l Gayá, lo riuet quiet y silenciós, lo riuet alegre, lo riuet de les recloses y dels molins” (Lo Camp de Tarragona, 27/10/1906)

Però “lo riuet alegre de les recloses i els molins” fou, durant el segle XIX, l’origen d’un enfrontament entre la noblesa (propietària dels tres molins) i els terratinents (regants): el “Comú” de La Riera (autoritat local del moment) es va convertir en el gran defensor dels interessos dels terratinents davant dels nobles, fet que va portar a la noblesa a apel·lar a instància superiors. Després de diversos contenciosos i de la intervenció del Governador de Tarragona, el 1828 els nobles varen iniciar un pleit davant el Tribunal de la Batllia del Reial Patrimoni, amb seu a Barcelona, màxima autoritat administrativa i judicial del moment.Amb aquest plet, el Comte de Santa Coloma i el Marqués de la Bàrcena buscaven el reconeixement dels seus drets sobre tota la l’aigua que transcorregués per la sèquia a partir de la posta de sol i fins a la sortida del sol.

La sentència del 9 de setembre de 1830 d’aquest Tribunal va donar la raó als nobles i va establir el principi de repartiment de les aigües que romandria vigent durant segle i mig: l’aigua de dia era per als regants i de nit per als moliners; si els regants necessitaven l’aigua durant la nit, l’havien de demanar i compensar econòmicament als moliners.

Fotografia 2. El Molí de la Torre (a l’entrada de La Riera venint de Ferran) era el darrer que feia ús de l’aigua de la sèquia de La Riera. Fotografia Yagüe (Fons Joaquim Grillo).

Tanmateix, aquesta sentència (i els recursos posteriors), no va resoldre la qüestió de la distribució del reg entre els propietaris i la formalització dels drets dels regants enfront a tercers va quedar pendent. De fet, arran d’aquesta sentència, els regants de La Riera es trobarien en una situació de fragilitat jurídica que perduraria gairebé un segle.

A partir de mitjans del segle XIX,l’Ajuntament (en tant que autoritat municipal establerta pel nou ordre polític liberal) assumeix funcions de regulació del reg: el 1852 es formalitza una primera “Junta hortelana” de caire municipal que no acabaria de funcionar, i el 1866 l’Ajuntament va establir les primeres normes de reg aplicables al conjunt del municipi.

Fotografia 3. Vista de les hortes de La Riera a la dreta de la sèquia amb l’arbre de la plaça i el Molí del Mig (o de Santes Creus) al fons (als anys 20).Fons Fotogràfic Salvany(Biblioteca de Catalunya).

De tot plegat en vàrem parlar el passat 4 d’agost de 2018 al’antic Molí de Santes Creus, actual Molí del Mig de La Riera (Centre d’Interpretació dels Molins del Baix Gaià), on una setantena de persones s’interessaren pel tema i aportaren elements de debat a una recerca que encara està en curs. L’article complet que explica el litigi entre l’Ajuntament de La Riera i la noblesa s’acaba de publicar a la miscel·lània del 2018 del Centre d’Estudis d’Altafulla, Estudis Altafullencs Nº42