MANIFEST: VOLEM ENERGIES RENOVABLES PERO NO A QUALSEVOL PREU

Terres del Gaià, fent-se ressò de la preocupació al territori, sobretot a la Conca de Barberà, ha redactat un manifest que proposa la implementació d’energies renovables des d’una visió del territori, i aportant per alternatives a les grans empreses i a les instal.acions massives. Per això demana una oratòria de l’aplicació del decret mentre entre tots hi treballem.

Cerquem el suport d’administracions, entitats, societat civil i productors.

ENERGIES RENOVABLES SÍ, PERÒ NO A QUALSEVOL PREU

 

Cal migrar cap un model de transició basat en l’ús de les energies renovables i la desafecció als combustibles fòssils. D’això, gairebé tots en som conscients. Però no podem fer-ho a qualsevol preu.

Per mitjà d’aquest manifest intentem resumir un sentiment bastant estès a les comarques tarragonines i a les Terres de l’Ebre pel que fa a la implantació de nous parcs solars i eòlics.

Segons les directives comunitàries,la meitat de l’energia que consumirem a partir de l’any 2030 haurà de procedir d’energies renovables. En aquest sentit, la Generalitat va aprovar un decret (16/2019) de mesures urgents per combatre l’emergència climàtica i impulsar l’ús de les energies renovables:

https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/dl/2019/11/26/16

 

Això no obstant, aquesta transició energètica ha de ser curosa i respectuosa amb altres objectius i reptes que són tanmateix cabdals. S’ha de basar en uns principis rectors de respecte i convivència. Certament, la construcció de parcs eòlics i solars no pot malmetre la biodiversitat de l’entorn o menyscabar l’interès paisatgístic.

No estem en contra de les energies renovables; ans al contrari. Sí estem en contra de perpetuar, en la producció d’energies renovables, un model d’inversió que genera uns rèdits econòmics per a uns pocs, i arrabassa els recursos que són de tots.

En aquest sentit defensem  la instal.lació de  petites explotacions més respectuoses, i  la combinació de diferents energies que reverteixin directament en els veïns. Una aposta més adequada al territori.

El model energètic que aquest Decret promou es basa en la ocupació de grans extensions de terreny agrícola d’un gran valor ambiental per transformar-les en una activitat de caràcter industrial, que inclou les pròpies instal·lacions dels parcs eòlics i solars, i la construcció de les línies d’alta tensió que transporten l’energia a les xarxes de distribució.  Aquesta model comporta un gran impacte al territori i a més, l’energia produïda everteix directament a les grans empreses distribuïdores i no sol significar un estalvi per als consumidors, ni ciutadans ni empreses.

Alhora s’està donant una gran concentració d’instal·lacions en determinades zones del territori,  provocant un impacte acumulatiu de projectes. En cas de Tarragona i terres del l’Ebre es paradigmàtic ja que concentren el 47% dels parcs eòlics i el 33% dels parcs solars en tramitació a Catalunya.

https://agportal.dtes.gencat.cat/portal/apps/webappviewer/index.html?id=477dd8f0e9b7456da8384c09c7826472

 

Cal apostar per un model d’ energies renovables, basat en una planificació global, que fomenti la producció propera (i l’autoproducció), les instal·lacions descentralitzades i que tingui en compte altres fonts d’energia renovable com la geotèrmica o la biomassa. Un model que permeti obtenir l’energia a un cost just als consumidors amb una menor dependència del mercat elèctric.

Cal fomentar la participació de la societat civil en una qüestió de gran envergadura com aquesta.

Des de Terres del Gaià pensem que la situació de la pagesia, l’explotació forestal i la ramaderia a les nostres comarques és una de les raons de la certa facilitat en trobar emplaçaments per la construcció d’aquests parcs. No només els projectats en grans extensions, sinó sovint els que es volen construir en propietats privades de poca extensió. La situació econòmica l de la pagesia i els menysteniment endèmic pel territori no ajuden. Els  propietaris veuen una via d’ingressos més quantiosos i estables  en la instal.lació de molins o panells solars que no pas en les explotacions agrícoles.

Així doncs, el canvi de criteri en el model d’implantació d’energies renovables que defensem està, també, en la línia de fomentar el desenvolupament respectuós del territori i el consum de proximitat.

Per tot això demanen:

  1. Modificació del Decret, amb participació de la ciutadania del territori, adaptant-lo a un nou model energètic en el que es prioritzi l’ocupació de sòl urbà i les instal·lacions petites i pròximes al consum.
  2. La possibilitat que els ajuntaments puguin acollir-se a una moratòria en la concessió de llicències fins a la revisió del Decret 16/2019.

 

 

      

Foto TribusdelaSegarra                                                Foto Tarragona digital

 

Signatures recollides: (s’anirà actualitzant)

Ajuntament de Salomó, Ajuntament de Querol, Ajuntament d’Altafulla, Ajuntament de Santa Coloma de Queralt, Centre d’Estudis del Gaià, Associació Cultural Baixa Segarra, Associació mediambiental La Sínia, Amics de Sant Magí de la Brufaganya, Associació Bràfim Coopera, Centre Excursionista La Xiruca Foradada, DO Tarragona, Cooperativa l’Aresta, Casal popular La Barraca (Pla de Santa Maria), Ajuntament de El Pont d’Armentera, Ajuntament d’Aiguamúrcia, Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, Ajuntament de Rodonyà, Ajuntament de Bràfim, Consell Comarcal del Tarragonès, Casal Popular La Turba, Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit de Vila-rodona, Unió de Pagesos Tarragonès, Institut d’estudis Vallencs

La lluita per l’aigua a l’horta del Gaià: l’ancestral conflicte pels usos de l’aigua a La Riera de Gaià

L’aigua, en tant que font de riquesa, ha estat també font de conflictes. En el cas dels pobles de la riba del Gaià, els conflictes entre els diferents usos (agraris o industrials) han estat una constant al llarg de la història.  A la Riera de Gaià, poble que va néixer i desenvolupar-se a la vora de diversos molins i hortes regades per l’aigua del Gaià, aquests conflictes són inherents a la pròpia història del municipi.

Fotografia 1. Els dos usos de l’aigua coexistien al mateix urbà de La Riera: vegeu la intensa activitat del planter de la plaça major a la vora del Molí del Mig (o de Santes Creus) als anys 40 del segle XX  (Fotografia Josep Maria Ramon)

 

Des de l’edat mitjana l’economia de La Riera ha girat entorn una sèquia (anomenada “síquia”, “sèquia principal” o “rec major”) que desviava l’aigua del Gaià a l’alçada del Catllar i la canalitzava al llarg de5 km vers els termes d’Ardenya, La Riera i Virgili. A llarg del recorregut de la sèquia hi havia quatre molins fariners: el Molí de Fortuny o de Cortades(situat entre els termes del Catllar, La Riera i Vespella), el Molinet, el Molí del Mig o de Santes Creus (propietat dels Marquesos de la Bàrcena), i el Molí de la Torre (propietat dels Comtes de Santa Coloma). Al mateix temps, la sèquia permetia regar una superfície d’horta que a mitjans del segle XIX cobria més d’un centenar d’hectàrees on s’hi cultivava cànem, fesols i cereals en quatre districtes de reg encara existents a l’actualitat: Ardenya i la “Comuna” (la sorra del Gaià) a la vessant dreta de la sèquia, i el Reguerot (o Virgili) i Mas de Benet, a la vessant esquerra i final de la sèquia.

L’horta, els recs, els molins, les basses…foren, fins no fa gaires anys, elements que definien el poble de La Riera. Quan fa un segle, el reporter d’un diari de Tarragona, visitava La Riera, ens ho deixava molt clar:

La Riera, l’aixerit poble del Camp de Tarragona, el rioler poble de les aigües abundoses, quin plàhermós i rich en fruits rega’l Gayá, lo riuet quiet y silenciós,  lo riuet alegre, lo riuet de les recloses y dels molins” (Lo Camp de Tarragona, 27/10/1906)

Però “lo riuet alegre de les recloses i els molins” fou, durant el segle XIX, l’origen d’un enfrontament entre la noblesa (propietària dels tres molins) i els terratinents (regants): el “Comú” de La Riera (autoritat local del moment) es va convertir en el gran defensor dels interessos dels terratinents davant dels nobles, fet que va portar a la noblesa a apel·lar a instància superiors. Després de diversos contenciosos i de la intervenció del Governador de Tarragona, el 1828 els nobles varen iniciar un pleit davant el Tribunal de la Batllia del Reial Patrimoni, amb seu a Barcelona, màxima autoritat administrativa i judicial del moment.Amb aquest plet, el Comte de Santa Coloma i el Marqués de la Bàrcena buscaven el reconeixement dels seus drets sobre tota la l’aigua que transcorregués per la sèquia a partir de la posta de sol i fins a la sortida del sol.

La sentència del 9 de setembre de 1830 d’aquest Tribunal va donar la raó als nobles i va establir el principi de repartiment de les aigües que romandria vigent durant segle i mig: l’aigua de dia era per als regants i de nit per als moliners; si els regants necessitaven l’aigua durant la nit, l’havien de demanar i compensar econòmicament als moliners.

Fotografia 2. El Molí de la Torre (a l’entrada de La Riera venint de Ferran) era el darrer que feia ús de l’aigua de la sèquia de La Riera. Fotografia Yagüe (Fons Joaquim Grillo).

 

Tanmateix, aquesta sentència (i els recursos posteriors), no va resoldre la qüestió de la distribució del reg entre els propietaris i la formalització dels drets dels regants enfront a tercers va quedar pendent. De fet, arran d’aquesta sentència, els regants de La Riera es trobarien en una situació de fragilitat jurídica que perduraria gairebé un segle.

A partir de mitjans del segle XIX,l’Ajuntament (en tant que autoritat municipal establerta pel nou ordre polític liberal) assumeix funcions de regulació del reg: el 1852 es formalitza una primera “Junta hortelana” de caire municipal que no acabaria de funcionar, i el 1866 l’Ajuntament va establir les primeres normes de reg aplicables al conjunt del municipi.

Fotografia 3. Vista de les hortes de La Riera a la dreta de la sèquia amb l’arbre de la plaça i el Molí del Mig (o de Santes Creus) al fons (als anys 20).Fons Fotogràfic Salvany(Biblioteca de Catalunya).

 

De tot plegat en vàrem parlar el passat 4 d’agost de 2018 al’antic Molí de Santes Creus, actual Molí del Mig de La Riera (Centre d’Interpretació dels Molins del Baix Gaià), on una setantena de persones s’interessaren pel tema i aportaren elements de debat a una recerca que encara està en curs. L’article complet que explica el litigi entre l’Ajuntament de La Riera i la noblesa s’acaba de publicar a la miscel·lània del 2018 del Centre d’Estudis d’Altafulla, Estudis Altafullencs Nº42

Ricard RAMON I SUMOY lariera.seglexx@gmail.com    twitter@HortaiLlum

 

Fira “Som terra de safrà”a Santa Coloma de Queralt

 

El dissabte 14 de novembre d’enguany es va celebrar a Santa Coloma la primera edició de la festa del safrà. Sota el nom genèric «Som terra de safrà» es van englobar tot un seguit d’activitats, la majoria d’elles enfocades a promoure el cultiu, la comercialització, l’ús i la cultura del safrà. Com ja vam publicar en un post anterior, Santa Coloma, a l’Alt Gaià, havia sigut segles enrere un centre molt important a nivell europeu, i actualment podria ser una oportunitat pel territori.

Entre els actes cal destacar una exposició, durant tot el cap de setmana, a la sala gran del castell on s’hi exposaven diferents estris i documents històrics i panells informatius. Al matí en Jaume Martell va fer una visita guiada pel call jueu, passant per llocs i explicant la història dels jueus i els seus vincles amb el món del safrà. Al migdia es va fer una xerrada a càrrec de Teresa Helena Balcells sobre «el safrà i les seves aplicacions mèdiques a l’Edat Mitjana» i una taula rodona amb la presència de Joan Cartanyà de Montblanc (productor i comercialitzador de plantes aromàtiques), Joan Corbella de Rocafort de Queralt (comercialitzador d’espècies), i Jaume Martell (petit productor de Santa Coloma). En acabar hi va haver un tast de diferents productes locals elaborats amb safrà (crema de formatge, embotits, pa, gelea, …). Boníssims!

Al migdia els restaurants de la vila oferien «menú del safrà» i a la nit els bars «tapes ensafranades». I a la tarda taller de melmelades a càrrec de «Al pot petit hi ha» i manualitats a càrrec de «Art Santa Coloma».

Va completar la festa espectacle de circ infantil al matí, batucada amb el grup colomí «Ben sonats» a la tarda, i nit de música jove a l’Estrella a la nit.

Durant tot el dia i en diferents llocs del casc antic del poble hi va haver mostra fotogràfica del safrà.

                                                                                                                                                                            Antoni Rius

DSC_1432DSC_1509 taller de manualitatsDSC_1486DSC_1499 tast productes safrà

DSC_1477DSC_1445

La recuperació del safrà a l’Alt Gaià

El safrà és una espècie utilitzada principalment a la cuina mediterrània i oriental des de fa segles.

Es poden trobar referències històriques que relacionen el safrà amb l’Alt Gaià des de l’Edat Mitjana. El record de les taules del safrà de la plaça d’avall de Santa Coloma de Queralt on es marcaven els preus prova que va ser un dels mercats del safrà més importants d’Europa durant molts segles. A la Història de la vila de Santa Coloma de Queralt de Mossèn Joan Segura1 ja se n’hi troba alguna referència i actualment els historiadors Pere Verdés Pijuan2  del CSIC i Jaume Martell Gassó, el nostre historiador local, hi estant investigant.

La flor del safrà té els pètals de color lila, els estams de color groc i els tres característics estigmes de color vermell. Aquests últims, un cop assecats, són els que constitueixen la tan apreciada espècie, que es paga a milers d’euros el quilogram. És una planta plurianual que es planta entre juliol i setembre, floreix entre finals d’octubre i novembre, i es recull manualment, flor a flor. Durant el temps de floració, cada dia al dematí es cull i, també manualment, cada tarda s’esbrina, és a dir es separen els estigmes de la resta de la flor per després posteriorment assecar-los per poder conservar-los i envasar-los per al seu consum.

A la capital natural de l’Alt Gaià durant el segle XX el conreu i la comercialització del safrà s’ha anat perdent progressivament i només la constància d’unes quantes famílies que mai l’han deixat de conrear ha permès mantenir-ne una petita producció. Actualment costa d’imaginar els camps dels afores de Santa Coloma de Queralt o de Les Piles de Gaià tenyits de verd i lila pels volts de Tots Sants, però ens agrada somniar que potser el futur de nou ens hi portarà.

Les terres i el clima de l’Alt Gaià són molt bones per obtenir un safrà d’excel·lent qualitat. En els darrers anys aquest conreu s’està reintroduint -de moment encara de forma gairebé testimonial- amb la intenció de que en el futur aquesta flor tan bonica ens torni a portar riquesa. De manera que al seu voltant es pugui desenvolupar a més d’un complement a l’agricultura iniciatives emprenedores que incorporin també aspectes històrics, gastronòmics, turístics, pedagògics, medicinals i culturals.

Des del grup de Santa Coloma en Transició i la Fundació Quer Alt ens agrada de fer-ne difusió i volem esperonar a més persones a que s’involucrin per a fer possible, entre totes, que el safrà torni a ocupar el lloc que es mereix al nostre poble i en tot l’àmbit de la conca alta del riu Gaià.

L’Alt Gaià va ser i pot tornar a ser terra de safrà!

1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Segura_Valls

2: http://digital.csic.es/handle/10261/54211

Pilar Calçada, Antoni Rius (Santa Coloma en Transició i Fundació Quer Alt)fotobloc fotoblog2

Fotos de Jaume Martell