Avui, de bon matí, mentre xarrupava el cafè amb llet, he vist al jardí de casa un petit barba-roig saltironejant entre les branques de la lantana que cau just davant de la finestra de la cuina i, sense tenir en ment l’últim episodi de “joc de trons”, he pensat,: “ja estàn aquí, s’acosta l’hivern”. Òbviament no era un pirata, sinó un petit moixó d’aspecte rodanxó un pit-roig (Erithacusrubecula) segons el nom oficial català, també conegut a Balears i moltes parts de Catalunya com rupit,i concretament a la conca del Gaià, segons el recull de noms populars d’ocells d’en Humbert Salvadó i Cabré, com barba-roig.  El pit-roig, barba-roig o rupit és un ocell un xic més petit que un pardal i bàsicament de color marronós, però amb un tret distintiu inconfusible, la cara i el pit de color taronja.  Els joves són bruns amb un pigallat groguenc. Al camp (no sé si et por fer tenint l’ocell a la mà) no hi ha manera de poder distingir els dos sexes. El cant es agradable, refilat i, diuen, planyívol. Hi ha un refrany, recollit per Anna Parés, que el considera un senyal de l’arribada del bon temps i diu:

“quan canta el rupit no tinguis flassada al llit”

Ara bé, tenint en compte que el pit-roig canta tot l’any, també a l’hivern, i que de fet és aquest un tret molt característic de l’espècie, podríem considerar la dita com un bon exemple de que no hauríem de creure a cegues en l’anomenada saviesa popular (ni en cap altre “saviesa”, és clar).

A l’estiu és un ocell molt territorial i bàsicament insectívor que viu a boscos més aviat humits, sent especialment abundant  als de caducifolis amb sotabosc ben constituït.  A les Terres del Gaià, encara que s’ha citat com a reproductor a totes les quadrícules UTM de la conca, probablement aprofitant els racons més ombrívols i humits dels boscos i parcs de terra baixa, només es pot considerar un reproductor freqüent o abundant a les muntanyes de la part més alta, podríem dir que del Pont d’Armentera cap amunt, com ara les serres d’Ancosa, Montagut i Brufaganya.

Quan arriba l’hivern, la situació canvia radicalment i hi és present i abundant per tot arreu; no només en zones pròpiament forestals sinó també en àrees periurbanes, camps d’oliveres i brolles mediterrànies a on troben diversos fruits (llentiscle, arboç, etc) per menjar. Això es perquè ens arriben milers d’individus del centre i nord d’Europa. Les recuperacions d’ocells anellats demostren que la majoria dels pit-rojos hivernants a la Mediterrània provenen d’Escandinàvia, Països Bàltics i Illes Britàniques.

Un tret molt característic i simpàtic d’aquests pit-rojos “guiris” que en ens visiten durant l’hivern és que es tracta d’uns ocells molt refiats, es deixen acostar molt (i fotografiar a plaer) i amb freqüència el veiem menjant al mig dels camins. De fet no és gens estrany que busquin apropar-se a les persones, de vegades fins i tot et segueixen una bona estona pel parc o pel camí del bosc, potser per mera curiositat o potser esperant que els hi donis alguna cosa comestible.  No he trobat cap article científic que expliqui aquesta conducta, però es vox populi en el món “moixonaire”,  que es deu a que son ocells que venen del nord,  on segons Espriu:

“on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”

No sé si el nord es tant així, però segurament és veritat que és a on la majoria pensa que s’ha de respectar (i no torturar) els animals.

Albert Pardo