Projecte TRivers

Terres del Gaià Deixa un comentari

El projecte TRivers està impulsat per la Universitat de Barcelona, i compta amb el suport del programa Life de la Unió Europea i la col·laboració del Gobierno de España, el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de l’Aigua.  El seu objectiu és contribuir a l’aplicació de la Directiva Marc de l’Aigua, als “rius temporals”mitjançant el desenvolupament d’eines per a l’avaluació del seu estat ecològic. En aquest sentit,  s’ha portat a terme un procés participatiu al territori per obrir un debat sobre l’estat dels rius temporals, millorar-ne la diagnosi i proposar mesures per la seva conservació i millora.

Al Camp de Tarragona aquest procés participatiu es va fer durant dues jornades a l’ajuntament d’Alcover, en les que va participar l’Associació Terres del Gaià.

En la primera jornada es va presentar la diagnosi realitzada per TRivers al territori, i els assistents vam fer les nostres aportacions per complementar-la. Es va posar de manifest la dificultat de fer una diagnosi completa dels rius temporals per la manca de dades històriques existents, i per la manca de recursos. Per exemple, no hi ha Planificació de l’Espai Fluvial (PEF) de torrents. Es va fer evident la manca de control per part de l’administració, de les extraccions d’aigua i de la qualitat de les aigües depurades abocades als rius i torrents; es va parlar de la desaparició d’espècies animals (cranc autòcton, salamandra), i de la manca de consciència sobre la importància dels rius temporals, tant per part de la societat com per part de l’administració. Per acabar, es va presentar l’AppRiunet  que permet a qualsevol usuari aportar dades de l’estat hidrològic, hidromorfològic i  del tram de riu en que es trobi,

En la segona jornada es va debatre sobre factors que poden afectar l’estat dels rius temporals i que podríem resumir en els següents:

  • Socials: Augment de públic als rius, cosa que provoca problemes en l’estat de conservació (brutícia, afectació a la fauna i flora etc.)
  • Econòmics: Ús abusiu dels espais fluvials per activitats turístiques (barranquisme)
  • Polítics: Mala gestió forestal, manca de control en les captacions per part de Comunitats de regants, manca de compliment de la regulació existent (vehicles circulant per torrents)
  • Ambientals: Augment de les sequeres i de les pluges intenses, increment d’espècies exòtiques (fauna i flora) que desplacen a les espècies autòctones.

 TRivers també ha fet organitzat jornades d’aquest tipus a les conques internes de Catalunya; a La Bisbal d’Empordà, a Talamanca i Alcover. Per avaluar la conca de l’Ebre, se n’han fet a Arnes; i a La Sénia i a Cheste per avaluar la conca del Xúquer.

Esperem que entre tots hàgim pogut contribuir a la millora dels nostres rius.

Josep Muntadas

http://www.lifetrivers.eu/ca/2017/10/19/comenca-el-proces-de-participacio-del-projecte-trivers/

Recorrem la ruta dels molins fariners de Santa Coloma de Queralt

patrimonifluvialdelgaia 1 comentari

Interessant sortida i  descobertes sorprenents. Aquest seria el diagnòstic d’una agradable passejada, un dia de mooooooooooolt fred, des de la mina de naixement del riu Gaià (un d’ells, ara no entrarem en polèmica), fins al molí del Sol, camí de Sant Gallard. Malauradament el temps i la curiositat se’ns va tirar al damunt i no vam poder al final. Des de Santa Coloma a  Sant Gallard, una distància de poc més de 2,5 km,  hi ha  6 molins en un desnivell total de 70 m. Estructurats de dos en dos. Els molins estant documentats a les primeries del segle XIII, excepte el Molí del Sol, de mitjans segle XVIII. Observant i resseguint el camí de l’aigua, deduïm que es tracta d’un sistema molt estudiat, pensat i treballat per aprofitar tota l’aigua i la seva força en una zona de cotes baixes i poc cabal. Les explicacions del nostre guia, – gràcies Pepis!, i les aportacions dels caminants, algun geòleg, arqueòleg, historiadores, mediambientalistes…petits experts i entusiastes que van fer més enriquidora encara la sortida, ens van mostrar que estàvem davant un patrimoni excepcional.

De bon matí ens vam trobar uns quants de les terres baixes i  mitges del Gaià. A Santa Coloma ens esperaven els companys de les terres altes amb el Pepis, la Carme Casas i un empleat municipal, que ens van mostrar una gran meravella, la mina quer recull l’aigua que brolla incansablement del subsòl i dóna les primeres aigües al Gaià. Una mina soterrada i actualment no visible que queda amagada sota les instal·lacions de la piscina municipal. La coberta data probablement de finals del segle XVI quan l’aigua va ser canalitzada cap a la Fonts de les Canelles o Font dels Comtes.

IMG-20171229-WA0002Després vam començar el recorregut pel camí de l’aigua, des de la resclosa l’Escorxador  (o peixera segons la documentació medieval) per la riba esquerra, i ja les primeres aigües del Gaià s’aprofiten per regar uns horts.  Les boixarreres, forats al fons de la bassa dels molins que permeten portar l’aigua cap al següent molí.  Els estelladors, comportes per  tornar l’aigua sobrera al riu. Que no se’n perdi ni una gota. Un exercici de vocabulari.

Arribem al Moli Nou, no sense intentar deduir on devia ser el molí medieval de Piquer, citat per la documentació i sense restes prou probatòries del seu emplaçament. Damunt el Molí Nou hi ha les restes de la bassa, actualment reomplerta amb terra. Seguim la canalera de sortida de l’aigua i passem per un aqüeducte que genera les primeres “polèmiques” sobre datació històrica i usos. El Pepis ens explica que la Gaianada (rubinada) de Sant Cin

to de 1926 es va endur  tres arcs de l’aqüeducte.

Seguim i descobrim un resclosa petita, estelladors i abullons per desviar l’aigua sobrera de nou cap al riu.

IMG-20171229-WA0003Des d’allà vam resseguir els molins, el de la Torre, el de Pucurull, el de Petronillo i el del Sol. Proveïts de fotografies aèries i una còpia d’un fantàstic plànol de l’any 1750 que mostra els molins i les seves basses, equipament proporcionat pel nostre guia, i que ens va permetre deduir tot allò que ja no es pot veure,  redescobrint  els enginys per desviar l’aigua sobrera, per nodrir les sèquies, per aprofitar l’aigua, en definitiva. Restes patrimonials difícils de veure abans de la riuada del 2015.

Sorprèn  la factura del molí de la Torre, del qual, com indica el nom, en queda una gran torre. L’edifici feia 17 m.  Una edificació que s’enfonsa fins a vuit metres, on s’observa la sortida del carcabà i el “soterrani” on hi havia les moles.

Mira que hi hem passat unes quantes vegades pel costat dels molins quan fem la Marxa de les Terres del Gaià, fins i tot n’hem visitat algun, i la de coses que vam descobrir !

Debats sobre les datacions, reformes, documents que els citen, la història dels seus habitants, dels seus propietaris, els Comtes, el monestir de Santes Creus i… a mi em queda un gran dubte Per què hi havia tants molins en aquest petit sector? Eren tots per moldre gra? I en aquest cas… tanta quantitat? D’on venia el gra? A qui proveïa?  Se’ns ha girat feina !!

Maribel Serra

Vocabulari

  • Estellador o bagant: comporta que menava directament l’aigua de la sèquia  al riu. De vegades a través  de una mina de desguàs o abullo.
  • Boixarrera: forat al fons d’una bassa, sèquia o rec, per desviar l’aigua (per exemple als horts ) o portar-la cap al moli de més avall.
  • Boixa o tatxot: tros de fusta de forma cilíndrica o lleugerament cònica recoberta de roba o sac que tapa la boixarrera perquè no vessi (també anomenada tatxot).

Mapa

Fragment del “Mapa fet per Gili del terme de Santa Coloma de Queralt y de Vellprat en lo any 1750”. Arxiu de la Corona d’Aragó. Des de Santa Coloma de Queralt (part inferior), podem resseguir varis molins: el Molí Nou, el Molí de la Torre, el Molí del Pucurull, el Molí del Sol i el Molí del Miquel.

Un belga a Catalunya

Terres del Gaià Deixa un comentari

El 26 de novembre de 2015 el meu amic Hèctor em va enviar un whatsapp. Havien trobat un ocell mort en un carrer de La Riera de Gaià. Sembla ser que s’havia estavellat contra un cable. Era un mascle jove —només uns mesos d’edat— de tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i portava una anella. Vàrem enviar l’anella als companys de l’ICO (Institut Català d’Ornitologia) que aviat ens van informar de la procedència de l’ocell. Havia estat anellat el 14 d’agost a Nassogne, una localitat de Valonia, la zona francòfona de Bèlgica, exactament t a 1043 Km de distància de La Riera en línia recta.
I es que ara, a l’hivern, els nostres camps s’omplen de tallarols de casquet provinents d’altres indrets més freds. Alguns s’han desplaçat només uns quants quilòmetres i venen de les zones més muntanyoses de Catalunya (s’anomenen migradors de curta distància), però molts altres arriben des del centre i nord d’Europa com Alemanya, Bèlgica i Suïssa. Es curiós, però si mirem el mapa de recuperacions a Catalunya de tallarols de casquet anellats (el veureu consultant al www.sioc.cat), veiem que el lloc de procedència més freqüent és precisament Bèlgica, com en el nostre cas.
És un ocell molt freqüent, ara a l’hivern, tant a Catalunya en general (a on es calcula que la població hivernal ronda els 1,5-2 milions d’individus) com a tota la conca del Gaià en concret i el podem trobar una mica pertot. Ara bé, l’oliverar és, en aquesta època, l’hàbitat a on és més habitual. També li agraden els garroferars i en general qualsevol espai més o menys arbrat a on trobi fruits (sembla ser que li agraden molts els fruits de l’heura, el lledoner i el llentiscle).
A més d’abundant, es tracta d’un animal bastant fàcil d’observar (no és tan tímid com altres tallarols) i d’identificar. Encara que bàsicament és d’un color grisenc , el casquet que te sobre l’ull —i que li dona nom a totes les llengües del món— és inconfusible. El color d’aquest casquet ens permet diferenciar fàcilment els sexe de l’ocell adult al camp: negre als mascles i marró ocre a les femelles. Diu Humbert Salvadó, al seu recull de noms populars d’ocells, que al Penedès se’l coneix també com “cap d’oli” (imagino que referint-se a les femelles).
També el podrem detectar per l’oïda. Te un reclam molt audible, un “tec-tec-tec”, que podríem imitar com un espetec de llengua sec i sonor. Aquest reclam tan característic el va fer servir el poeta italià del segle XIX, Giovanni Pascoli, en un poema (molt famós a Italia, sembla ser que de lectura obligada als col·legis d’aquell país) que du el nom italià d’aquest ocell: la capinera. A la primera estrofa ens diu que el reclam de la capinera, els seu tec-tec, ens avisa d’un canvi de temps, de l’arribada d’una pluja que omplirà els rierols.

 

 

Il tempo si cambia: stasera.
vuo el l’acqua venire a ruscelli.
L’annunzia la capinera
tra li àlbatri e li avornielli:
tac tac.

A la primavera i l’estiu en canvi, el panorama canvia completament. La majoria dels tallarols de casquet marxen de les nostres contrades. Alguns al centre/nord d’Europa, altres a les zones de Catalunya amb ambients forestals eurosiberians (més frescos i humits). Podríem dir que a l’estiu és un ocell típic dels boscos de la muntanya mitjana humida. No obstant, a la Conca del Gaià continua present, encara que en un nombre menor. El podrem trobar els boscos –més a les obagues- de la Serralada Litoral/Prelitoral i a la terra baixa allà on hi hagi algun espai arbrat amb un microclima més humit (com boscos de ribera, fondalades de barrancs o jardins grans).
La seva tendència poblacional a Catalunya és d’augment progressiu, com reproductor i com hivernant, degut al procés de reforestació que ha viscut el país des dels anys seixanta-setanta.
Doncs bé, durant aquets mesos mireu les branques dels arbres i pareu l’orella, segur que si sou una mica observadors detectareu el tallarol de casquet. Potser imaginareu d’on ve, si ha fet un viatge llarg o ha nascut aquí. És igual, potser podrem pensar que en cert sentit és afortunat, perquè és un ésser lliure i les fronteres (al menys les polítiques) no l’afecten.

                                                                                                                                                         Albert Pardo

Canelons de bolets

Terres del Gaià Deixa un comentari

En temps de festes i cel·lebracions, una de les receptes més típiques de la nostra cuina són els canelons que admeten qualsevol farcit: Carn, peix i marisc, verdures,… A les Terres del Gaià podemctrobar rovellons, fredolics, rossinyols, mucoses i altres varietats.

A banda dels bolets,  el bosc ens ofereix una quantitat espectacular d’herbes aromàtiques autòctones… Farigola, romaní, orenga,… podem fer la barreja que més ens agradi i així afinar els matisos de l’aroma del bosc. Només amb una passejada pel bosc podem gaudir d’un plat que ens escalfa el cos i ens reconforta… Espero que gaudiu de la recepta i de la passejadapelbosc!

En anys com aquest en que no ha plogut i no n’hi ha gaires, podem posar bolets en conserva o congelats… Sinó sempre podem esperar que  l’ any que ve sigui un bon any…

Ingredients per a 4 persones:

12 plaques de caneló bullidles i refredades

1 tassa de formatge emmental o del formatge que ens agradi; amanir amb oli, olivada i pebre rosa en gra

Per al farcit:

1 plat de bolets petits (fredolics, camagrocs, rossinyols,…), 6 rovellons, 6 llanegues , 1 ceba gran

1 porro, 1 tassa de tomaquet triturat i fregit, 1 tassa de brou de verdures, 1 branqueta de farigola

1 branqueta d’orenga. Oli i Sal

Per a la beixamel:

½ litre de llet (de vaca, vegetal,… al gust), 40 grams de farina integral (blat, espelta, fajol,…) o 50 grams de farina blanca , 60 grams de mantega o  oli d’oliva. 1 polsim de nou moscada

 Com es cuina:

  1. Tallem finament la ceba i el porro i els fem suar a foc lent en una paella amb oli d’oliva
  2. Tallem tots els bolets i els afegim a les verdures
  3. Quan els bolets són cuits afegim el tomàquet
  4. Remenem tot junt I hi posem el brou, la sali les herbes aromàtiques
  5. Ho deixem coure destapat fins que el brou s’hagi evaporat
  6. Preparem la beixamel escalfant la mantega a foc suau i hi afegim la farina sense parar de remenar. Després afegim la llet calenta, la sal i la nou moscada i remenem fins que bulli i tingui una textura sedosa
  7. Afegim 2 cullerades de beixamel a la barreja de bolets i ho remenem bé
  8. Omplim les plaques amb el farcit i cargolem els canelons
  9. Posem una capa de beixamel en una plata que pugui anar al forn
  10. A sobre hi posem els canelons i els cobrim amb més beixamel i el formatge
  11. Ho gratinem al forn calent (180 graus) fins que sigui daurat

Bon profit !

                                                                      Francina Torné, cuinera del Restaurant Catalunya. Santes Creus

 

 

LA TAULA DEL GAIÀ

Terres del Gaià 3 Comentaris

El passat dijous 24 de novembre, a la Diputació de Tarragona, es va presentar una nova iniciativa per treballar pel nostre territori.

Des de la Diputació es proposa als municipis que formen part de la Conca del Gaià, participar d’una plataforma  de reunió i posta en comú dels reptes i oportunitats de les Terres del Gaià. La iniciativa es vertebra a l’entorn d’una oferta de turisme sostenible que anomenen “Camins blaus”.

L’iniciativa però,  vol anar més enllà, i promocionar les iniciatives de millora de l’entorn rural, paisatgístic i patrimonial del Gaià. Vol ser un espai de diàleg i de presa de decisions estratègiques en l’àmbit del riu Gaià

Aquesta és una iniciativa llargament reivindicada des d’Associacions i entitats del territori, i també des d’alguns ajuntaments.

Formaran part de la taula la totalitat dels municipis que s’hi vulguin adherir mitjançant aprovació del Ple de l’Ajuntament, dos representants per comarca amb dret a vot, i la col.laboració dels agents socials del territori, entre els que hem estat convidats a participar l’Associació mediambiental la Sínia i l’Associació Terres del Gaià. Esperem la incorporació futura d’altres entitats.

La declaració d’intencions  queda reflectida en el protocol d’adhesió dirigit als ajuntaments:

El riu Gaià és un dels principals cursos fluvials de la façana litoral catalana i l’únic que té tot el seu curs a les comarques tarragonines, el qual aporta les seves aigües a la mar Mediterrània.

El riu Gaià, a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, en el seu origen, recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Queralt. En el seu recorregut travessa la serralada litoral on actualment està situat l’embassament de Gaià, concretament a l’estret del Cardenal.

Al final del riu s’hi troba la reserva natural de fauna salvatge de la desembocadura del Gaià, formada per una llacuna, habitualment separada del mar per una barra de sorra. (…)

A la conca del riu Gaià hi coincideixen cinc espais inclosos dins la Xarxa Natura 2000 (DAMH, 2009) i que conformen també part del Pla dels Espais d’Interès Natural de Catalunya (Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals) (DAMH, 2010e).

El document d’adhesió enumera igualment els principals objectius de la Taula del Gaià:

L’èxit de la posada en marxa d’aquest compromís depèn, en gran part, de la coordinació d’esforços, tant col·lectius com individuals, dels municipis signants. Aquesta és la raó per la qual s’ha decidit crear un espai de treball format per les administracions locals que representen als territoris pels quals discorre el curs principal del riu Gaià.

La Taula del Gaià té com a objectius principals:

 

  1. Impulsar el camí blau Camí del Gaià, mitjançant la restauració i habilitació d’un camí, adjacent al riu, que enllaci els municipis i les comarques que travessa com a connector territorial.
  2. Treballar per la millora ambiental del riu com a connector ecològic, amb la finalitat de recuperar els seus valors naturals i paisatgístics.
  3. Contribuir a la valorització de la identitat dels territoris que formen part dels curs del riu Gaià. Es vol contribuir a un desenvolupament territorial sostenible, tant en l’àmbit ambiental com social i econòmic, on la dinamització econòmica s’impulsa sobretot amb el turisme sostenible.

 

Nosaltres hi afegirem “La custòdia del territori1

El document de creació de la Taula, especifica, entre d’altres coses, que servirà per

per definir les línies de treball, les accions i la recerca de finançament per a l’execució.

Des d’aquí manifesten la satisfacció per la iniciativa i el desig que realment sigui una plataforma de desenvolupament pel territori

        

     

@Terresdelgaia

Casa Jaume Punto, Santa Coloma de Queralt

Terres del Gaià Deixa un comentari

 

Passejar pel Gaià sempre està bé; pels seus paisatges, per els seves viles i llogarrets. I sempre descobreixes un racó amagat. I d’un petit racó amagat, una petita meravella us en vull fer cinc cèntims.

Que Santa Coloma de Queralt val una (o més) visites, està clar. El castell dels comtes, el nucli medieval, els molins del Gaià, i la font de les Canelles d’on raja la primera aigua del nostre riu. El safrà, els camps de cereals, la seva gent…i la botiga d’en Jaume Punto.

Una petita botiga que ha quedat amarada en el temps. Conserva el mobiliari antic, de començament del segle XX, i el millor també en conserva el gènere. Es veu que havia estat una confiteria – adrogueria, un combinat que ara ens sembla difícil. Obrador de xocolata i cereria. I una mica de tot.

Es veu que cap al 1965 el matrimoni que duia la botiga, crec recordar que la segona generació ja, es va jubilar i van tancar l’establiment amb tot el gènere que tenien a la venda i el que tenien emmagatzemat des de molt si molts anys enrera. L’Associació Cultural Baixa Segarra ha recuperat el local i el que s’hi venia. Pots trobar les xocolateres, sobre de royal de vés a saber quan, “flix” i insecticides i els aparells per “flitar”, colònies a granel, ciris i motllos d’exvots, i petites meravelles com pissarrins d’escola o bosses de confits per la primera comunió. Un univers de petites meravelles. Millor gaudiu de les imatges i de segur que us agafen ganes d’anar-hi!

L’albereda de Santes Creus

Terres del Gaià Deixa un comentari

La Regla de Sant Benet estableix que els monestirs han d’estar en llocs on tot allò que necessita un monestir per al seu funcionament, hi estigui a prop. I és això que al segle XIII els monjos que fundaren el Monestir de Santes Creus deurien trobar, finalment, a la vora del riu Gaià, aigua per moure els molins i per abastar horts i cuines, fusta i terra fèrtil per conrear. El paisatge des de fa set segles, ha anat canviant, però als peus del monestir hi queda un reducte molt singular del que devia ser la vegetació típica del país.

Arrecerada entre les cases i el riu Gaià, als peus del monestir, hi trobem un dels pocs boscos de ribera que encara es conserven al nostre país i que és conegut com a l’albereda de Santes Creus i que es troba inclòs dins dels espais d’interès natural de Catalunya. I per què? La seva singularitat rau en que conserva, malgrat les maltempsades, les característiques dels boscos en galeria de la mediterrània. Són boscos caducifolis, per bé que l’aigua, ran dels cursos del riu, no és un factor limitant, car hi és abundant, a diferència de la plana o les muntanyes, que haurien d’estar cobertes de vegetació perennifòlia.

Els botànics, als boscos com el de l’albereda n’hi diem que pertanyen a l’associació Populionalbae, és a dir, els boscos de ribera de la mediterrània. Aquest tipus de vegetació, de forma més o menys indestriable, conté, a Santes Creus, tres comunitats vegetals prou ben definides si hom hi para atenció:

  • L’albereda típca ( Vinco-Populetumalbae)

Vegetació dominada per l’àlber ( Populus alba) i en menor proporció l’om ( Ulmusminor), amb un sotabosc herbaci més aviat escarransit i poc variat entre les plantes que hi podem destacar hi trobem la vinca, de flor blava, i la sarriassa, amb fruts vermells ben visibles a finals d’estiu.

  • L’omeda ( Lithospermo-Ulmetum minoris)

Bosc dominat per l’om, amb un sotabosc més ric que l’albereda, on hi destaquen la viola, la vinca, el mill gruà i l’heure entre d’altres. Dissortadament la grafiosi, una malaltia fúngica extesa arreu d’Europa, va portar els oms al límit de la seva existència.

  • La salzeda (Saponario-Salicetumpurpurae)

Bosquetó arrelat ran d’aigua, dominat per la sarga, ara amb una presència molt migrada arrel de diferents actuacions que històricament s’han dut a terme a la llera del riu. De composició variada i poc uniforme, és el resultat de les aportacions d’espècies d’aigües amunt. Es tracta d’un bosc molt ben adaptat a les rierades, amb arrels extenses i brancatge flexible.

 

       

 

La singularitat, bellesa i serenor de l’albereda de Santes Creus ha fet que des de temps immemorial sigui utilitzada com a àrea de fontada i lleure, cosa que posa en perill la seva supervivència, doncs impedeix el normal relleu generacional dels arbres, que acaben desapareixent sense que cap exemplar els substitueixi. Les mesures preses, en el sentit de salvaguardar del calcigament alguns espais, semblen insuficients per mantenir una població  d’arbres suficients que permeti la regeneració de la comunitat vegetal. Caldrà estar atents a l’evolució del conjunt botànic i aplicar-hi les mesures necessàries per preservar aquest indret tan singular com el propi Monestir de Santes Creus.

Xavier Salat, president de l'IEV i biòleg

Podeu trobar un article ampliat a lúltim número de la revista "Cultura i paisatge" http://www.culturaipaisatge.com/cat/la_revista.html

NIU DE CALAMAR I XIITAKE

Terres del Gaià Deixa un comentari

INGREDIENTS PER QUATRE PERSONES

 

  • 440gr de calamars nets
  • 240gr de xiitake fresc (bolet asiàtic). També es pot substituir per xampinyons
  • 4 fulls de pasta filo
  • Julivert
  • Mantega
  • Sa
  • Oli

 

ELABORACIÓ

 

  • Tallar cada full de pasta filo en quatre rectangles
  • Enganxar dos rectangles amb mantega fossa pintada amb pinzell
  • Posar els dos rectangles enganxats en un motllo de flam o magdalena
  • Enfornar fins daurar, sense torrar, la pasta filo ha de quedar cruixent, reservar
  • Tallar els calamars i els bolets a trossos petits
  • Saltejar a foc fort els calamars amb els bolets, s’ha d’evaporar l’aigua que el calamar deixarà anar, corregir de sal
  • En apagar el foc afegir julivert picat
  • Omplir els nius amb el saltejat, decorar amb el julivert i servir immediatament. Es pot fer prèviament tot i guardar, però muntarem el niu a última hora per evitar que la pasta filo s’estovi

 

Recepta d'Antoni Ruiz de Castroviejo

Llibre sobre l’ofici de boter a Torredembarra

Terres del Gaià Deixa un comentari

L’ofici de boter a Torredembarra

Acaba de sortir publicat el llibre que recupera la memòria d’un dels oficis artesanals més importants que va tenir Torredembarra, el de boter. El 1889 Torredembarra tenia 153 boters i tan sols 2190 habitants. El boter es dedicava a construir tot tipus de recipient amb fustes unides amb cèrcols de fusta o de ferro. Eren recipients que contenien vi, aiguardent, pesca salada, oli, etc. Aquests artesans treballaven en diferents tallers que hi havia escampats pel municipi, sobretot a Baix a Mar.

El llibre, escrit per Gabriel Comes i Jordi Suñé, forma part d’un conjunt d’activitats per a donar a conèixer l’ofici. En aquest sentit, cal destacar l’exposició d’eines de boters cedides per diferents antics boters o descendents. De la mateixa manera, la periodista Carol Cubota ha dirigit un documental que explica quin era el procés per elaborar bótes, quina va ser la importància d’aquest ofici i com s’han recuperat les eines.

La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Torredembarra és qui ha impulsat aquest projecte de recuperació de la memòria.