La companyia de cafeteres de càpsules Or Barista ha tret un anunci promocional on apareix el claustre posterior de Santes Creus.
El Cister és un orde monàstic masculí i femení, en el que els seus membres dediquen a la meditació i a l’oració parts important del seu dia a dia. El silenci era una de les normes que regien aquestes comunitats.
Aquest anomenat “segon claustre” és el claustre més desconegut del monestir cistercenc de l’Alt Camp. Es comunica amb el claustre gòtic a través del locutori i és més auster que aquest. També se l’ha anomenat claustre vell, antic o primitiu malgrat ser posterior al claustre gòtic, ja que es va construir a partir del segle XVI o inicis del segle XVII amb pedra procedent d’enderrocs. En algun moment es va considerar que havia estat traslladat pedra a pedra des del monestir cistercenc femení de Bonrepòs ubicat al Montsant.
Té forma de quadrilàter gairebé regular. Les quatre galeries presenten arcs apuntats en forma de finestrals i les parets estaven decorades amb motius esgrafiats. Originàriament no es trobava cobert per la teulada actual. Hi havia habitacions o dependències damunt, que van desaparèixer amb les destruccions del segle XIX. Al seu voltant hi ha la porta que condueix al celler, el pas que porta cap a la presó, l’antic rebost i cuina, el menjador, les restes de les primeres edificacions, la capella de la Trinitat i el pas cap a l’absis extern de l’església.
Al centre del claustre hi ha diferent vegetació plantada on destaca un brollador i un cercle de xiprers centenaris que el rodegen. És un espai de gran bellesa i que passa inadvertit per la major part dels visitants que s’acosten al monument. Si us situeu on brolla l’aigua i us deixeu acariciar pel degoteig podreu sentir la brisa que mou els arbres. Si camineu en silenci i passeu desapercebuts per les austeres galeries podreu escoltar l’aleteig dels ocells que baixen de les teulades veïnes per refrescar-se i beure a la seva font. Els xiprers són gairebé tant alts com la Torre de les Hores i per la seva edat s’haurien de considerar una més de les meravelles que amaga el lloc.
Tornant a l’anunci, hi veiem una noia vestida de blanc en una sala decorada amb una fotografia en blanc i negre del claustre, que cobra vida al prendre una taça de cafè. L’anunci acaba amb les paraules “Sent.Viu”. Podeu https://www.youtube.com/watch?v=oniA98crBj4.
L’anunci juga amb les aromes del cafè, les sensacions de la natura i la pau o l’harmonia de certs moments i certs espais. Vivim en espais on passen moltes coses al mateix moment que ens neguitegen i ens fan sentir inquiets. Sentim la necessitat de córrer per inèrcia com ho fan els altres sense saber perquè. Això ens crea una sensació d’intranquil·litat i de desorganització. En aquests moments una aroma com la canyella, el tacte de la panna dels pantalons, la imatge d’un ocell a la finestra, el so de l’aigua d’un riu o el sabor de menta a la boca són suficients per connectar de nou amb nosaltres mateixos. Els sentits són una part molt important de la nostra pau interior i per mantenir els peus sobre la terra.
El cafè és una beguda que no va arribar a Europa fins al segle XVII. L’origen és a Etiòpia on es diu que un pastor va observar l’efecte tonificant dels seus fruits en les cabres. Va portar fulles i fruits a un monestir, on els monjos per curiositat les van cuinar. Com que la beguda tenia tant mal gust la van acabar tirant a la foguera. Els grans, a mesura que es cremaven desprenien una molt bona aroma. A un dels monjos se li va ocórrer l’idea de preparar la beguda a base dels grans torrats.
En els refetors més antics de l’ordre cistercenca no es devia servir cafè perquè encara no es coneixia. La regla de Sant Benet no en diu res però segurament que el sant hauria dit que s’havia de beure amb moderació i sense excedir-se.
Marc Dalmau Vinyals