Seguim de centenaris. Un llibre commemora la construcció del Celler de la Cooperativa agrícola de Vila-rodona

El dissabte dia 13 de juliol a la 7 de la tarda al Celler Cooperatiu de Vila-rodona es presentarà el llibre 100 anys creixent junts. Centenari del Celler Cooperatiu de Vila-rodona (1919-2019). Conreus, paisatge,patrimoni i història. El llibre d’un format de 29 x 24 cm., amb tapa dura i 192 pàgines ha estat coordinat per Josep Santesmases i Ollé. Està dividit en cinc capítols: La geografia i el paisatge; El patrimoni que personalitza; La història; Els conreus, el curs de l’any; El Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit SCCL. Cada capítol alhora està subdividit en diversos temes: en total 52 articles redactats per una vintena de persones, des de perspectives diferents: literària, històrica, artística o patrimonial i tècnica. Cada article està encapçalat per una cita literària, d’assaig o documental.

El llibre està profusament il·lustrat amb 194 fotografies actuals, 28 fotografies històriques, 7 reproduccions d’obres pictòriques i 14 imatges de documents de tipologia molt diversa. Una vintena de fotografies es presenten a doble pàgina.

El plantejament de l’obra parteix de la recreació de l’entorn agrari, geogràfic, paisatgístic i patrimonial que des de l’epicentre vila-rodoní s’expandeix cap al territori que actualment aporta verema al celler ja centenari. Igualment són breument contemplades les històries de les cooperatives amb conveni o fusionades amb la de Vila-rodona, com ara les de Valls, el Pla de Santa Maria i la Secuita, així com el present dels serveis que presta el Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit de Vila-rodona.

La presentació del llibre anirà a càrrec de Montserrat Soronellas, professora titular del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV. Seguidament es farà la presentació del cava del Centenari.

CENTENARI DEL CELLER COOPERATIU D’AIGUAMÚRCIA

Aquest mes de juny se celebra el centenari de la formació de la cooperativa i la construcció del celler, que es va acabar un any després.  Es tracta d’un edifici projectat per l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, especialista en arquitectura agrària sobretot relacionada amb el món de la vinya. Qui no coneix les anomenades “catedrals del vi”?

El celler d’Aiguamúrcia no es pot qualificar de “catedral del vi” en el sentit de gran construcció i gran valor arquitectònic. Tanmateix,   sota el meu punt de vista, té un valor afegit, el de pertànyer a la categoria de petits cellers, fruit dels esforços de productors amb poc poder adquisitiu que van lluitar i tirar endavant projectes com aquest , en paraules del mateix Martinell “Estos edificios vinieron a ser el resultado tangible de múltiples reuniones, consultas, conferencias, consejos y afanes socio-económicos que vivieron muchas poblaciones rurales, por fin cristalizados en utillaje de su bienestar personal y colectivo, después de haber vencido individualismos y temores ilusorios de los propios cooperativistas y ataques encubiertos de intereses amenazados con la implanatación de la nueva industria colectiva”[1]

Els membres fundadors de la cooperativa van ser Josep Batet, Pere Recasens, Joan Ballart, Jaume Torrens, Bernat Cardó, Joan Ferré, Josep Cunillera i Sebastià Cardós. Alguns dels seus descendents encara en formen part .

No és aquest el lloc per fer una dissertació sobre el valor econòmic, històric i arquitectònic del celler i de la cooperativa, per això us emplaço a assistir als actes d’aniversari previstos pel dia 29 de juny, que comptaran amb una conferència de la doctora Raquel Lacuesta, especialista en Martinell, una exposició i portes obertes al celler i, entre d’altres actes, un tast de vins elaborats al municipi.

[1] Martinell Brunet, Cèsar. (1975) Construcciones Agrarias en Cataluña. Barcelona, COAC
Maribel Serra
        
   diners emesos per la Cooperativa durant la Guerra Civil

Programa Centenari

                             

X Marxa Terres del Gaià. Les visites de la Marxa (2)

 

SANTES CREUS, MÉS ENLLÀ DEL MONESTIR

Quan arribem a Santes Creus la figura imponent del monestir s’alça amb suficiència per damunt del poble. Amb la suficiència del qui sap que és senyor del territori. Amb l’elegància de saber-se imprescindible malgrat les estances buides, malgrat els passadissos deserts.  I és que Santes Creus no és tan sols un edifici, és l’essència d’un paisatge que deu la seva personalitat a la presència del monestir.

Un monestir és, ha estat, un petit món. Igual que un poble, un llogarret o una masia, el monestir articulava i dirigia la vida de les persones que hi vivien i hi treballaven, i, juntament amb elles, va moldejar un paisatge, el territori que li era font i producte de la seva riquesa. Així ho entenien els mateixos monjos quan van construir la creu de terme, just abans de traspassar el pont del Gaià, ara enretirada de l’emplaçament original, senyalitzant l’entrada d’un nucli habitat.

L’emplaçament de Santes Creus reuneix significats simbòlics i necessitats orogràfiques. Segons la llegenda,  en aquest indret els pastors, durant les llargues nits d’hivern, hi havien observat multitud de llumetes suspeses damunt la terra. Probablement es tractava d’un fenomen químic conegut com a “foc follet” causat pel la combustió dels gasos provinents de la substància orgànica en descomposició, en aquests cas, ovelles i bens. Era doncs, un indret amb connotacions místiques. D’altra banda, els edificis monacals s’aixequen just per sota del Bosc de Sant Sebastià, recollint-ne totes les aigües que des d’allà baixen, conduint-les, aprofitant-les, i tornant-les a distribuir. L’aigua travessava, travessa, el monestir. Hi regava els horts domèstics, s’utilitzava per a consum i neteja, servia als diversos obradors i  molins i, finalment, lliscava, llisca, la suau pendent cap al riu Gaià. En una metàfora perfecte, el monestir recull, usa, distribueix i engrandeix allò que Déu dóna als homes. L’aigua com a símbol de vida.

Cal entendre el monestir de Santes Creus com a part integrant i integrador d’un paisatge. Conèixer les construccions, canalitzacions, camins, fonts, hortes i boscos producte i raó de la vida cistercenca al llarg de set segles.

Del Bosc de Sant Sebastià a més de l’aigua, provenia gran part de la llenya i la fusta necessària per als quefers propis de cada dia, i, probablement, altres productes silvestres com ara herbes i fruits utilitzats com a remei i consum per la comunitat, a més d’aixoplugar ruscos d’abelles. Al capdamunt del bosc hi ha les restes d’un gran corral, anomenat popularment “el casalot”, segurament per les seves connotacions de “casal”, de senyoriu. Als seus voltants s’han trobat monedes del segle XVII i XVIII que fan pensar en l’existència d’una fira o algun tipus d’intercanvi, probablement de bestiar. L’aigua del bosc baixa fins al monestir canalitzada i rega els “hortets”de la paret del darrera del cenobi, on hi havia l’antic hort domèstic.

Si seguim l’actual carretera que baixa de les Pobles cap al pont de pedra, quan la pendent minva, hi ha una font, la Font del Camp, d’aigües abundants i fresques, amb una bassa natural als seus peus. La font va ser arranjada al segle XVII pels monjos amb una senzilla pila sota un gran lledoner, actualment desapareguda.

Per l’antic camí del Pont d’Armentera, a la riba esquerra del Gaià, enfilant-se a la carena, hi ha les solls dels porcs, i un quilòmetre més enllà, una imponent construcció tancada per carreus de bona factura,  de la qual només en queden quatre parets; eren els estables dels monjos, on s’hi guardaven bàsicament bous emprats per a les feines agrícoles. La partida porta el nom de “les bovals”. Camí enllà podríem reconèixer una antiga pedrera.

A la ribba dreta, també direcció Pont d’Armentera, un cop travessat el pont de pedra bastit per l’Abat Jaume Valls, hi ha les restes del que va ser l’era monacal posteriorment utilitzada pels pagesos amb caràcter comunitari. L’era conserva la façana del que devia ser un graner i una petita pallissa al capdavall i estava enrajolada amb maons de terrissa cuita sense envernissar, com les eres de les masies dels voltants. Just al davant, hi ha la Font del Massot, que es va convertir en lloc d’esbarjo i passeig per a les famílies benestants que van ocupar Santes Creus després de la  desamortització. Enfilant-se cap a Les Planes i en direcció contrària, hom observa les restes d’un gran corral corral d’ovelles, actualment vivenda particular, i una mica més enllà, un antic forn de calç.

La toponímia també ens parla del paisatge monacal. Seguint la carretera més enllà de la Font del Massot, es passa per la  “Carrerada”, nom heretat del camí que feien els ramats monacals cap a les pastures d’hivern. Alà hi ha les restes d’una ermita romànica, Sant Pere, anterior a l’existència del monestir, almenys pel que fa a l’emplaçament i no tant a les restes arquitectòniques que se’n conserven. Pel costat de l’ermita s’enfila el camí que des del del poblament medieval de Selma pujava cap a Cabra i cap a terres de Lleida; ruta que utilitzaren els monjos per desplaçar-se cap a les seves possessions de Cabra i més amunt  a l’Espluga de Francolí i tal vegada, Poblet. Un agradable camí que transcorre entre vinyes, pedra seca i algun sembrat i que guarda, en algun tram, les roderes excavades a la pedra per a que poguessin circular els carros.

A aquesta alçada, més o menys, i invisible per als profans, hi ha al riu, la resclosa que repartia l’aigua entre el monestir i els regants del poble de Vila-rodona, aigües avall. La conducció és visible a cel obert, a la sèquia de l’albereda de Santes Creus.

Per sota del monestir, anant cap a Aiguamúrcia, hi ha l’albereda, un paratge humit amb grans àlbers i lledoners. Actualment pateix massa pressió humana. A l’Albereda els monjos hi van construir la Font de la Taula, substituïda per la de Sant Francesc i la de les sis Fonts, una magnífica font de sis boques de forja, també reconstruïda. Segons un document de finals del XIX l’albereda era considerada “recreo de los frares”. Posteriorment, l’indret va ser revaloritzat per estiuejants i excursionistes.

A peu de carretera,  damunt de l’albereda, hi ha una fonteta que recull les aigües sobreres de boscos i terres superiors. Al final del talòs, una canalera que desaigua a la sèquia, ens recorda l’existència d’un molí fariner una mica més amunt. Edifici convertit, amb la desamortització, en una casa particular” anomenada “molí de dalt”, per contraposició al “molí de baix” situat un quilòmetre enllà a la confluència de la riera de Rubió i el Gaià.

La distribució dels conreus als voltants del poble de Santes Creus segueix, en línies generals,  la que fora en temps de la presència de la comunitat cistercenca. Horts que envolten el monestir per la part nord-est; terres de regadiu que fins fa pocs anys ocupaven la franja entre la font del Camp i el Gaià, l’anomenat “camps dels Noguers”, ara urbanitzat. Vinyes enfilant-se cap a les Pobles, on les terrasses queden allunyades de la humitat del riu. Planes enllà dominen la vinya i l’ametller que substitueixen vinyes i sembrats antics. Un paisatge dominat i dissenyat pel monestir. Fonts, horts, pallisses, marges, granges, rescloses, canalitzacions, molins…tot un món de perfecta explotació agrícola.

Maribel Serra

Passat, present i futur de l’embassament del riu Gaià. Xerrada a Altafulla

Divendres 15 de febrer es va fer al centre d’Estudis d’Altafulla una xerrada força interessant sobre la realitat actual de l’embassament, amb força assistència.

La xerrada va començar amb la ponent Natàlia Fúnez d’”Ecologistes en acció”, que va fer un retrat de diversos embassaments espanyols que han quedat, o han estat sempre obsolets des de la seva construcció, i de  les conseqüències ambientals, socials i econòmiques d’aquesta situació. L’embassament del Gaià a El Catllar, és un d’aquests casos.

Tot seguit va intervenir Joan Díaz, enginyer de camins i membre de l’Associació Terres del Gaià i de l’Associació mediambiental la Sínia. Va fer uns apunts tècnics que permetessin entendre la tipologia estructural de la presa d’escullera, (com la del Gaià); i com aquesta repercuteix sobre el funcionament de l’embassament, i el que representa com a seguretat  enfront les avingudes. Tot seguit va fer un repàs històric sobre la construcció de l’embassament, i dels posteriors recreixements (augment de capacitat),  per a suposats usos que mai no es van materialitzar. D’altra banda però, també va plantejar els obstacles tècnics i de seguretat que plantejaria una eventual destrucció parcial o total de la presa, ja que la realitat urbanística i poblacional aigües avall ha evolucionat ignorant la possibilitat d’inundacions, precisament per l’existència de l’embasament. També es van apuntar altres handicaps de caire econòmic i social.

La voluntat de La Sínia, es plantejar un debat a nivell social i polític, sobre les possibilitats d’una deconstrucció parcial o total de l’embassament del riu Gaià.

A l’acabar les intervencions, es va obrir un torn de preguntes i fòrum amb el públic que es va estar molt participatiu.

La lluita per l’aigua a l’horta del Gaià: l’ancestral conflicte pels usos de l’aigua a La Riera de Gaià

L’aigua, en tant que font de riquesa, ha estat també font de conflictes. En el cas dels pobles de la riba del Gaià, els conflictes entre els diferents usos (agraris o industrials) han estat una constant al llarg de la història.  A la Riera de Gaià, poble que va néixer i desenvolupar-se a la vora de diversos molins i hortes regades per l’aigua del Gaià, aquests conflictes són inherents a la pròpia història del municipi.

Fotografia 1. Els dos usos de l’aigua coexistien al mateix urbà de La Riera: vegeu la intensa activitat del planter de la plaça major a la vora del Molí del Mig (o de Santes Creus) als anys 40 del segle XX  (Fotografia Josep Maria Ramon)

 

Des de l’edat mitjana l’economia de La Riera ha girat entorn una sèquia (anomenada “síquia”, “sèquia principal” o “rec major”) que desviava l’aigua del Gaià a l’alçada del Catllar i la canalitzava al llarg de5 km vers els termes d’Ardenya, La Riera i Virgili. A llarg del recorregut de la sèquia hi havia quatre molins fariners: el Molí de Fortuny o de Cortades(situat entre els termes del Catllar, La Riera i Vespella), el Molinet, el Molí del Mig o de Santes Creus (propietat dels Marquesos de la Bàrcena), i el Molí de la Torre (propietat dels Comtes de Santa Coloma). Al mateix temps, la sèquia permetia regar una superfície d’horta que a mitjans del segle XIX cobria més d’un centenar d’hectàrees on s’hi cultivava cànem, fesols i cereals en quatre districtes de reg encara existents a l’actualitat: Ardenya i la “Comuna” (la sorra del Gaià) a la vessant dreta de la sèquia, i el Reguerot (o Virgili) i Mas de Benet, a la vessant esquerra i final de la sèquia.

L’horta, els recs, els molins, les basses…foren, fins no fa gaires anys, elements que definien el poble de La Riera. Quan fa un segle, el reporter d’un diari de Tarragona, visitava La Riera, ens ho deixava molt clar:

La Riera, l’aixerit poble del Camp de Tarragona, el rioler poble de les aigües abundoses, quin plàhermós i rich en fruits rega’l Gayá, lo riuet quiet y silenciós,  lo riuet alegre, lo riuet de les recloses y dels molins” (Lo Camp de Tarragona, 27/10/1906)

Però “lo riuet alegre de les recloses i els molins” fou, durant el segle XIX, l’origen d’un enfrontament entre la noblesa (propietària dels tres molins) i els terratinents (regants): el “Comú” de La Riera (autoritat local del moment) es va convertir en el gran defensor dels interessos dels terratinents davant dels nobles, fet que va portar a la noblesa a apel·lar a instància superiors. Després de diversos contenciosos i de la intervenció del Governador de Tarragona, el 1828 els nobles varen iniciar un pleit davant el Tribunal de la Batllia del Reial Patrimoni, amb seu a Barcelona, màxima autoritat administrativa i judicial del moment.Amb aquest plet, el Comte de Santa Coloma i el Marqués de la Bàrcena buscaven el reconeixement dels seus drets sobre tota la l’aigua que transcorregués per la sèquia a partir de la posta de sol i fins a la sortida del sol.

La sentència del 9 de setembre de 1830 d’aquest Tribunal va donar la raó als nobles i va establir el principi de repartiment de les aigües que romandria vigent durant segle i mig: l’aigua de dia era per als regants i de nit per als moliners; si els regants necessitaven l’aigua durant la nit, l’havien de demanar i compensar econòmicament als moliners.

Fotografia 2. El Molí de la Torre (a l’entrada de La Riera venint de Ferran) era el darrer que feia ús de l’aigua de la sèquia de La Riera. Fotografia Yagüe (Fons Joaquim Grillo).

 

Tanmateix, aquesta sentència (i els recursos posteriors), no va resoldre la qüestió de la distribució del reg entre els propietaris i la formalització dels drets dels regants enfront a tercers va quedar pendent. De fet, arran d’aquesta sentència, els regants de La Riera es trobarien en una situació de fragilitat jurídica que perduraria gairebé un segle.

A partir de mitjans del segle XIX,l’Ajuntament (en tant que autoritat municipal establerta pel nou ordre polític liberal) assumeix funcions de regulació del reg: el 1852 es formalitza una primera “Junta hortelana” de caire municipal que no acabaria de funcionar, i el 1866 l’Ajuntament va establir les primeres normes de reg aplicables al conjunt del municipi.

Fotografia 3. Vista de les hortes de La Riera a la dreta de la sèquia amb l’arbre de la plaça i el Molí del Mig (o de Santes Creus) al fons (als anys 20).Fons Fotogràfic Salvany(Biblioteca de Catalunya).

 

De tot plegat en vàrem parlar el passat 4 d’agost de 2018 al’antic Molí de Santes Creus, actual Molí del Mig de La Riera (Centre d’Interpretació dels Molins del Baix Gaià), on una setantena de persones s’interessaren pel tema i aportaren elements de debat a una recerca que encara està en curs. L’article complet que explica el litigi entre l’Ajuntament de La Riera i la noblesa s’acaba de publicar a la miscel·lània del 2018 del Centre d’Estudis d’Altafulla, Estudis Altafullencs Nº42

Ricard RAMON I SUMOY lariera.seglexx@gmail.com    twitter@HortaiLlum

 

L’antiga central elèctrica de Querol

Voleu saber una mica més sobre l’antiga central elèctrica de Querol que visitarem aquest diumenge en les Jornades Europees del Patrimoni?

Central Elèctrica del Gaià
L’Elèctrica del Gaià es trobava al terme municipal de Querol, a l’indret conegut com l’estret del Molinot, ubicada en un antic molí dedicat al tèxtil. Era propietat de Joan Forcada Baixeras, el qual començà en el negoci elèctric amb un motor de gas pobre instal·lat al poble del Pla de Santa Maria cap a l’any 1913.
Anys més tard, entre 1915 i el 1917, instal·là la central al costat del Gaià. L’aigua era conduïda a través d’una séquia subterrània que generaven un salt de 12 m d’alçada i accionaven dues turbines connectades per mitjà de corretges a 2 alternadors amb les excitatrius. La producció era de 100 kWh.
El temps de funcionament era tot l’any, exceptuant els mesos d’estiu en què no s’obtenia la força necessària per fer-la funcionar a causa de la poca aigua que portava el riu; llavors actuava com a empresa revenedora de l’energia de Riegos.
De primer se subministrava electricitat al Pont d’Armentera i de mica en mica s’anà estenent cap a Querol, el Pla, Figuerola, Rocafort i Cabra i més tard a Conesa, Savallà, Biure, Fiol, Pontons, el Pla de Manlleu, Forès, Belltall…
Cap als anys setanta deixà de funcionar i es traspassà a Fecsa tota la xarxa elèctrica i el personal. (GASCÓN-RIBÉ, 2007).

Querol

En el conjunt de les edificacions de la central elèctrica, s’hi troben les restes de l’antic molí draper, en un dels desaigües de la central hi ha l’empremta deixada en el travertí (tosca) per la roda vertical, que feia anar les maces o nocs, la roda tenia un diàmetre de 3,80 m.
La central elèctrica fou construïda en dues fases, en la primera s’hi instal·là una turbina Francis de cambra oberta o cup de pressió, amb un cup de 6 m de llarg, 2 m d’ample i 7,20 m de profunditat. Posteriorment, és va construir un nou cos amb una segona turbina, també Francis, però aquesta de conducte forçat, més petita que l’anterior. Les dues turbines feien anar dos alternadors per la fabricació d’electricitat.

Bibliografia
ALAYO i MANUBENS, Joan Carles (2007). L’electricitat a Catalunya. Lleida.
GASCÓN, Vicenç – RIBÉ, Ernest (2002). La Cooperativa Elèctrica de Valls. 1924-1948. Institut d’Estudis Vallencs. Valls.
BOADA i VIVÓ, M. dels Àngels (2016). La indústria llanera al Pont d’Armentera. 1877-1887.
JIMÉNEZ i GUITED, Francisco (1862). Guía fabril e industrial de España. Madrid Librería Española – Barcelona Librería del Plus Ultra.

Si voleu més informació i imatges podeu descarregar-vos la fitxa: Fitxa Molinot

I us esperem aquest diumenge a la visita!

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (3) Tercera etapa

LA PREMSA DE LLIURA DE CAL DAVID,  DE SALOMÓ.

La premsa de Lliura també anomenada premsa de biga,  pren el seu nom de l’element  més característic , la llarga biga de fusta, anomenada pels romans praelum , que és l’encarregada de transmetre e incrementar, gràcies a la llei de la palanca, la força que es fa des d’un dels seus extrems. Lla massa a premsar se situa en un punt entremig, entre la potència i el punt de suport.

                                                

El nom de premsa de lliura ve del contrapès de pedra que hi ha a la base del cargol, o rosca . Hi ha premses de biga de tres tipus: manual, de torn i de caragol.

La premsa manual es troba documentada a la Mediterrània Oriental ja a l’Edat del Bronze  (segle IX AC)

                                                       

 

De la premsa de torn , hi ha una descripció detallada del seu funcionament en el tractat escrit pel romà M. Porci Cató (234-149 AC) “D’Agricola. La premsa es fixa sòlidament al terra; un bloc de pedra, que rep el nom de contrapès, és l’encarregat d’aconseguir la baixada de la biga amb l’ajuda d’una corda o llibant. Al Baix Gaiá s’ha trobat dos contrapesos , un a la vila romana dels Cocons, i l’altra en la del Mas de Pallarès, en el terme de El Catllar.

 

De la premsa de caragol , Heró d’ Alexandria , (10-70 A.C) en el seu tractat “Mechanica, III” , diu que aquesta és la premsa més segura i fàcil de maniobrar. En trobem a Itàlia a partir de la segona meitat del segle I, però no es generalitza el seu ús a la Mediterrània Central fins el segle III. A la Península Ibèrica,  els exemples més antics són de finals del segle II.

 

D’aquest tipus és la premsa de cal David de Salomó, que anirem a visitar durant la Marxa. Es va construir l’any 1619, segons consta gravat a la fusta d’una de les bigues, i va tenir ús esporàdic.

La premsa  consisteix en una immensa biga formada per diverses jàsseres, unides per unes argolles de ferro, dits travons, de 12 a 18 m. de llargada, encastada a la paret de manera, però , que faci possible el moviment vertical. A una distància de dos metres del mur, i damunt una pedra gran anomenada pastera, s’hi posava la càrrega, en aquest cas el raïm, col·locant-la al mig d’una corda grossa, dita llibant, enrotllada en forma d’espiral; al girar el cargol mitjançant les barres, el pes de la lliura, i de les bigues, feia que el sucs dels raïms s’escolessin pel canal circular de la pastera, que anava a para en una pica, on es recollia el vi resultant.

  Josep Zaragoza

 

Martí Franquès, un científic altafullenc.

Al voltant d´Antoni de Martí i Franquès

Aquest mes de setembre i fins el dia 22 podreu veure a la sala de plens de l´ajuntament d´Altafulla una exposició molt interessant de documents sobre la família Martí.

La família Martí, des d´antic, van estar vinculats amb Tamarit i Altafulla (Baix Gaià) de moltes maneres: avantpassats, propietats, negocis, casa, panteó familiar, etc… Així ho reflecteix part de la documentació conservada a l´arxiu Històric de Tarragona i a l´arxiu Municipal d´Altafulla provinent de l´arxiu familiar dels Martí que podem trobar en aquesta exposició.

De tots els avantpassats de la família Martí, en destaca un: Antoni de Martí i Franquès (1750-1832) eminent científic i botànic, un personatge avançat a la seva època quan encara s´estaven posant les bases de la ciència moderna a Europa. La vida i obra de Martí i Franquès ha passat bastant desapercebuda per la gran majoria de gent. Actualment encara continua sent bastant desconeguda, malgrat que historiadors com Antoni Quintana Marí o Salvador- J. Rovira en van fer estudis biogràfics molt acurats que van apropar-nos a aquest savi.

Amb la idea de donar a conèixer a aquest il·lustre altafullenc, ara fa uns anys, al 2015, l´ajuntament d´Altafulla va voler tirar endavant una publicació sobre el científic dirigida a tots els públics, especialment el juvenil, on es posaven imatges a modus d´story board i un text on el propi Martí i Franquès explicava la seva vida. Neix doncs, “Antoni de Martí i Franquès, el savi català” un llibre d´un centenar de planes il·lustrades on l´autor Joan Carles Blanch recrea en imatges la vida del científic.

L´autor es va haver de documentar molt bé sobre l’època i al llibre, a part de descobrir unes il·lustracions molt detallades, hi trobareu algunes reproduccions de gravats dels llibres que s’han conservat de la biblioteca del científic. En aquesta “novel·la gràfica” i amb paraules del mateix Blanch “hi trobareu tots els ingredients d´una gran i entretinguda historia”.


Joan Carles Blanch

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1236121-altafulla-mostra-el-fons-dels-marti.html

El Catllar: jaciment arqueològic de la Cativera

El jaciment arqueològic de la Cativera es localitza en un abric obert al marge esquerre del riu Gaià, al seu pas pel terme municipal del Catllar (Tarragonès).

L’excavació arqueològica del sediment conservat a l’interior de l’abric, evidencia que l’indret va ser ocupat, de manera reiterada, per part de grups humans prehistòrics de caçadors-recol·lectors, fa entre 11.230 i 8.860 anys, és a dir entre finals del període Pleistocè i inicis de l’Holocè.

Fins al moment, s’hi han dut a terme 13 campanyes d’excavació desenvolupades des de l’Institut Català de Paleoecologia i Evolució Social (IPHES). Campanyes que formen part del projecte de recerca “Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona”, reconegut i finançat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Aquest treballs d’excavació científica han permès recuperar abundant material arqueològic, format per eines de pedra –principalment de sílex- que utilitzaven per caçar i esquarterar els animals o adobar les pells entre altres; fragments d’ossos dels animals caçats, com conills, cérvols o senglars; caragols terrestres, caragols i petxines marins, fragments de fusta carbonitzada i òxids de ferro – un mineral emprat per fer colorants.

La presència d’aquest registre fòssil, permet als investigadors interpretar que els homínids utilitzaven l’abric com a campament estacional, relacionat amb la cacera i la recol·lecció tant de fruits i plantes, com de petxines i caragols marins o terrestres. A l’abric, recollits al voltant del foc, els humans duien a terme tasques domèstiques com l’adobat de les pells, la fabricació d’ornaments personals amb petxines i cargols marins, o l’obtenció de colorant de color vermellós per guarnir el cos o les pells.

Recentment ha finalitzat la campanya anual d’excavacions a la Cativera, durant la que s’han intervingut els nivells arqueològics amb cronologies de fa 10.370 a 10.660 anys. Els treballs han estat dirigits per Josep Maria Vergès i Marta Fontanals. Hi ha participat l’investigador Juan Ignacio Morales i diversos estudiants del Màster Erasmus Mundus en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana (URV-IPHES) i el Màster en Antropologia i Evolució Humana (UOC-URV).

 

Marta Fontanals
s      Prenen dades totpogràfiques amb una estació total o teodolit   
           Jaciment de la Cativera
Fotografies de Josep Zaragoza
La Gaianada de Sant Cinto

La Gaianada de Sant Cinto, 1921

Després de recórrer el riu amb la VII Marxa i veure com està, una de les converses més sentides era comparar la riuada del novembre del 2015 amb la d’agost del 1921.

Us oferim un poema de la Neus Esmel, autora també del manifest d’enguany, sobre la Gaianda del 21.

Podeu trobar informació a http://www.raco.cat/index.php/Resclosa/issue/view/16924

gaianada1 gaianada2

La Gaianada de Sant Cinto. 17 d’agost de 1921

M’explicava a mi la mare

els estralls que va deixar

aquell any “la gaianada”

que tot ho va arrasar.

Va ésser un estiu calorós

com més o menys molts anys fa

i una forta tempestat

del cel, va descarregar.

La pluja va ésser tan forta

que els torrents i comellars

arrossegaven amb força

el que trobaven de pas.

De sobte El Gaià va créixer

desbordant pels seus costats

arrencant de soca-rel

els arbres molt vells plantats.

El pont de Vila-rodona

es quedà taponat

d’arbres,de troncs i de brossa

fent bassa, com un pantà.

En no poder engolir

la força de l’embranzida

el pont no va resistir

i també se’l va emportar.

Amb quina força baixava

riu avall descontrolada

tota l’aigua allí embassada

per culpa del gran aiguat.

Hi havia al costat del riu

alguns molins fariners

abans de la gaianada,

fins que tot ho arrasà.

Els molins, replens estaven

de sacs de blat apilats

que amb la collita els pagesos

havien arreplegat.

I esperaven la farina

per poder pastar un bon pa;

el pa, que tots somiaven

per a tot l’any poder menjar.

D’alguns molins en quedà el rastre,

altres el riu se’ls emportà.

Sort en van tenir els moliners

de pogués ells salvar.

Amb el molí “De Fortuny”

el celler i part de la casa

amb els bocois plens de vi

el riu es va emportar.

El matrimoni molt gran

que vivien al molí

entre mig de la tempesta

molt just, van pogué sortir.

I amb la claror dels llampecs

amb afanys van arribar

per poder demanar auxili

a l’estació de El Catllar.

El meu avi a l’hort hi tenia

el cànem a remullar

i de la bassa el prenia

remolinant-lo El Gaià.

Apunt de plegar avellanes

els ceps amb raïms daurats

l’espera de tot un any

de treballs malaguanyats.

Els tornalls de fesoleres

enrastellats de tavelles,

blatdemorar amb les panotxes

per la tardor arreplegar.

Gent d’Ardenya i de La Riera

l’endemà de bon matí

contemplaven la tragèdia

d’alt “les timbes del molí”.

Per l’amplada que tenia

semblava un mar tenebrós

d’una força violenta

com un gegant poderós.

Desastres de la natura

que en la misèria deixà

famílies desesperades

que tot, se’ls hi emportà.

M’explicava a mi la mare,

quan la tenia al costat,

vivències que recordava

i que ella, joveneta ho visqué.

D’aquell any, “la gaianada”

que mals records va deixar

gaianada de Sant Cinto,

i avui recordant la mare,

jo us ho he volgut explicar.

 

Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya. 29-6-2015