Categoria: Tombant pel Gaià

Trepitjant El Gaià: Vilabella-Salomó, meandres, coves i molins. La crònica.

Terres del Gaià Deixa un comentari

Una bona colla ens reunim a l’exterior del pavelló poliesportiu de Vilabella i comencem a caminar cap al riu; hi arribem a l’alçada del molí Rònec o del Pier, al qual s’accedeix per una pont penjat. El molí, probablement construït al segle XIII com la majoria dels molins del Gaià, és al terme de Salomó, tot i que sempre va estar regentat per gent de Vilabella. El nom de Pier el deu a la inscripció que hi ha a la porta principal. Damunt del molí s’hi va construir un mas i a l’altra banda un celler. Tot plegat va estar en ús fins que la gaianada de Sant Cinto, el 1921, el va malmetre. https://terresdelgaia.omeka.net/collections/show/1

Seguim cap a als “Set ponts”, el gran pont pel que passa la via del tren, actualment poc transitada. Construcció monumental del 1881 de la línia Vilanova-Valls, patrocinada per Francesc Gumà https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Gum%C3%A0_i_Ferran . El nom li ve dels set ulls que té. La curiositat és que a mitja alçada hi ha un pas a peu que permetia escurçar el trajecte fins a Valls.

I força aigua! Comencem a travessar el riu (ho farem 5 vegades) per les passeres improvisades pel nostre company Josep Zaragoza. Després pugem cap a la Cova Fonda o dels Vergerars. A banda i banda del riu hi havia hortes ben regades, de les quals encara podem veure restes de les margeres que les sostenien i de la sèquia que segueix la paret.

Després d’esmorzar i d’una petita incursió a la cova, totalment voluntària, tornem al riu i nem a l’estret del Mas de Cardenal (segons els mapa) o de Cadernal (segons la veu popular i els documents de la Confederación Hidrográfica del Ebro). Allà hi ha l’estació d’aforament que es va construir als anys 20 per mesurar l’aigua de cara a construir-hi un embassamen; embassament que finalment es va construir el 1975 a El Catllar, per “regalar-lo” a la Repsol, i que actualment forma part de la llista dels “embassaments més inútils d’Espanya” https://www.lavanguardia.com/natural/20180426/443013514686/ecologistas-en-accion-demolicion-embalses-sin-utilidad-en-espana.html

Hi ha un projecte de l’Agència Catalana de l’Aigua per demolir aquesta estació per protecció des peixos; som molts els qui pensem que es tracta de patrimoni industrial a preservar i documentar. Hi ha d’altres mesures de conservació menys dràstiques.

Tornem a remuntar el riu i gaudim de la colònia de boix més meridional de Catalunya, que sobreviu a tan sols uns 130m d’alçada. I altra cop cap avall, on a peu de riu l’última gaianada del 2020 ha deixat a la vista les restes de l’antiga sèquia del molí de Cadernal, desaparegut el 1921. Després cap al pou de Salomó, que abasteix d’aigua aquest poble. I ja, de tornada enfilem cap a Vilabella amb força calor i ganes de cervesa.

Un recorregut que ens ha permès gaudir del riu en un dels seus trams més desconeguts, veure restes de patrimoni i gaudir del paisatge mediterrà en pena floració (potser un xic avançada). I molta aigua. Calia aprofitar-ho

 

  

Una volta pel riu Gaià des de Vilabella. Mig Gaià

Terres del Gaià Deixa un comentari

 

Per estrenar aquesta secció us proposem una sortida per conèixer el Gaià, des del meandres de Vilabella a l’embassament del Catller

És una proposta del GATA http://www.gata.cat

Descoberta circular al voltant del riu Gaià, en una zona despoblada i un xic desconeguda entre el poble de Vilabella i l’embassament del Catllar, on el riu Gaià queda presoner i encaixonat enmig d’imponents cingleres.

Des del mateix poble  de Vilabella començarem a caminar en direcció cap al riu Gaià a la zona dels Vergerars, on visitarem el molí Rònec i el Corral de les Solanes. Aquí el riu Gaià no para de fer giragonses i els accessos al riu són complicats. Deixant la zona dels Vergerars, després de pujades i baixades arribarem a la font de Sant Joan, un lloc de trobada on antigament els vilatans de Salomó i Vilabella anaven a menjar la mona.

Ens enfilarem novament i passarem pel mas de la costa i el mas de la pau, per anar a visitar un dels aforadors del riu Gaià. Seguidament anirem cap al pi de les tres soques en direcció al nucli abandonat d’Oltrera aprop de la zona anomenada de les coves roges amb vistes a l’embassament del Catllar.

Retornarem cap al punt d’inici de l’excursió passant pel nucli de les Escabeces. Un cop arribats novament a la vila de Vilabella.

         

S’estimen 18 km de caminar i entre 4 i 5 hores.

Mapa: http://www.cossetania.com/pels-camins-de-alt-camp-1049

Les barraques de pedra seca de Montferri

Terres del Gaià Deixa un comentari

Les barraques i les construccions de pedra seca són part indissociable del paisatge rural de Montferri. Al seu terme municipal s’hi han comptabilitzat dues-centes dotze barraques (20 d’octubre de 2016), cadascuna de les quals està catalogada a l’espai web Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/), un projecte que pretén divulgar i preservar aquest patrimoni. Aquesta xifra el situa com el vuitè municipi de Catalunya amb més construccions d’aquest tipus. I tenint en compte que el terme del poble és de 19,36 km2, surten a 11 barraques de pedra seca per quilòmetre quadrat.

Tot i que les barraques estan repartides per tot el terme, la major concentració es troba a les planes entre Masllorenç i el vessant est de la tossa Grossa. La majoria van ser construïdes a la segona meitat del segle XIX, com ens indica algun dintell gravat, i curiosament un gran nombre estan situades en terrenys que antigament s’havien cultivat, però que ara són ermots. Això ens dóna una idea que aquestes terres més dolentes i amb més pendent van ser treballades per netejar-les de pedra i poder-les cultivar.

Per tipus de planta, les més freqüents al terme de Montferri són les de planta quadrada (amb 74 barraques) i rectangular (amb 57). També n’hi ha bon nombre amb planta circular (28) i irregular (16). Finalment, trobem unes quantes barraques amb plantes més curioses i infreqüents: bessona-composta (11), de ferradura (11), trapezoïdal (8) i el·líptica (7).

Les barraques també es poden classificar segons el tipus de porta d’entrada. A Montferri n’hi ha 77 que tenen un arc de mig punt, el més comú. Quaranta-quatre tenen arc pla, 46 llinda plana, 17 arc primitiu (o d’ametlla, com també es coneix) i 13 arc d’angle.

Segons el lloc en què estan emplaçades, les barraques poden ser aèries aïllades, aèries adossades al marge, terreres margeres i terreres encastades. A Montferri, les més nombroses són les primeres; són barraques construïdes de forma aïllada enmig d’un terreny i en trobem un total de 147. També tenim 44 barraques en què una de les parets està formada per un marge de nivell igual o superior a la barraca (aèries adossades al marge); 14 barraques construïdes dins d’un marge, és a dir, encastades totalment dins el terrer d’una feixa i en què la paret frontal és el propi marge (terreres margeres), i finalment, 6 barraques que aprofiten una cova o forat en una roca, on la part frontal es cobreix amb una paret de pedra seca, deixant un portal d’accés (terreres encastades).

Finalment, l’estat de conservació és irregular: només 157 estan en perfecte estat; la resta (fins a 55 barraques) tenen algun tipus d’enderroc.

 

                                                          

 

Les barraques de pedra seca de Montferri tenen altres elements arquitectònics que val la pena assenyalar. Moltes tenen cocons (armariets arran de terra per guardar-hi frescos el vi i l’aigua) i fornícules a l’interior; altres tenen un petit ràfec o una visera volada a la portada, elements purament decoratius. També hi trobem prestatges de fusta, graons per accedir a la coberta, menjadores per als animals, bancs, paravents, arcs de descàrrega, cisternes, arneres, i, en alguna, clapers (amuntegaments de pedra).

La majoria de les cobertes són de falsa cúpula, és a dir, fetes amb lloses de pedra col·locades a filades concèntriques i volades respecte l’anterior. Acostumen a rematar-se amb una clau de volta o una llosa plana de posar i treure. Per la part exterior, alguna d’aquestes cobertes estan plantades amb lliris de Sant Josep (Iris germanica), com és costum a les terres penedesenques. L’orientació de les portes de les barraques acostuma a ser al sud o al sud-est, buscant la màxima insolació i per protegir-se dels vents freds del nord.

N’hi ha de molt interessants, com la situada entre la pallissa del Claver i el puig de l’Aranyó (codi 7039 de Wikipedra). Està formada per dues estances: la principal, amb menjadora i dos cocons, i la de l’animal, amb menjadora, cocó i fornícula. La primera té una coberta de volta de canó de 13 filades, mentre que l’altra és de falsa cúpula.

També hi ha barraques amb nom propi, com la d’en Gori (codi 6010), altres de molt grans (codi 5739) o amb parets molt gruixudes, de fins a 1,3 metres (codi 7041), i algunes realment boniques, com la situada prop de la font del Moro (codi 10012).

Domènec Ribes i Mateu

                                                                                                                            

L’albereda de Santes Creus

Terres del Gaià Deixa un comentari

La Regla de Sant Benet estableix que els monestirs han d’estar en llocs on tot allò que necessita un monestir per al seu funcionament, hi estigui a prop. I és això que al segle XIII els monjos que fundaren el Monestir de Santes Creus deurien trobar, finalment, a la vora del riu Gaià, aigua per moure els molins i per abastar horts i cuines, fusta i terra fèrtil per conrear. El paisatge des de fa set segles, ha anat canviant, però als peus del monestir hi queda un reducte molt singular del que devia ser la vegetació típica del país.

Arrecerada entre les cases i el riu Gaià, als peus del monestir, hi trobem un dels pocs boscos de ribera que encara es conserven al nostre país i que és conegut com a l’albereda de Santes Creus i que es troba inclòs dins dels espais d’interès natural de Catalunya. I per què? La seva singularitat rau en que conserva, malgrat les maltempsades, les característiques dels boscos en galeria de la mediterrània. Són boscos caducifolis, per bé que l’aigua, ran dels cursos del riu, no és un factor limitant, car hi és abundant, a diferència de la plana o les muntanyes, que haurien d’estar cobertes de vegetació perennifòlia.

Els botànics, als boscos com el de l’albereda n’hi diem que pertanyen a l’associació Populionalbae, és a dir, els boscos de ribera de la mediterrània. Aquest tipus de vegetació, de forma més o menys indestriable, conté, a Santes Creus, tres comunitats vegetals prou ben definides si hom hi para atenció:

  • L’albereda típca ( Vinco-Populetumalbae)

Vegetació dominada per l’àlber ( Populus alba) i en menor proporció l’om ( Ulmusminor), amb un sotabosc herbaci més aviat escarransit i poc variat entre les plantes que hi podem destacar hi trobem la vinca, de flor blava, i la sarriassa, amb fruts vermells ben visibles a finals d’estiu.

  • L’omeda ( Lithospermo-Ulmetum minoris)

Bosc dominat per l’om, amb un sotabosc més ric que l’albereda, on hi destaquen la viola, la vinca, el mill gruà i l’heure entre d’altres. Dissortadament la grafiosi, una malaltia fúngica extesa arreu d’Europa, va portar els oms al límit de la seva existència.

  • La salzeda (Saponario-Salicetumpurpurae)

Bosquetó arrelat ran d’aigua, dominat per la sarga, ara amb una presència molt migrada arrel de diferents actuacions que històricament s’han dut a terme a la llera del riu. De composició variada i poc uniforme, és el resultat de les aportacions d’espècies d’aigües amunt. Es tracta d’un bosc molt ben adaptat a les rierades, amb arrels extenses i brancatge flexible.

 

       

 

La singularitat, bellesa i serenor de l’albereda de Santes Creus ha fet que des de temps immemorial sigui utilitzada com a àrea de fontada i lleure, cosa que posa en perill la seva supervivència, doncs impedeix el normal relleu generacional dels arbres, que acaben desapareixent sense que cap exemplar els substitueixi. Les mesures preses, en el sentit de salvaguardar del calcigament alguns espais, semblen insuficients per mantenir una població  d’arbres suficients que permeti la regeneració de la comunitat vegetal. Caldrà estar atents a l’evolució del conjunt botànic i aplicar-hi les mesures necessàries per preservar aquest indret tan singular com el propi Monestir de Santes Creus.

Xavier Salat, president de l'IEV i biòleg

Podeu trobar un article ampliat a lúltim número de la revista "Cultura i paisatge" http://www.culturaipaisatge.com/cat/la_revista.html

La pedra seca al paisatge del mig Gaià.

Terres del Gaià Deixa un comentari

Un tast de pedra seca…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Barraques bessones Planes d’Aiguamúrcia
SDC12598
Barraca de planta quadrada

“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera

que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra

del mar, molts dies després l’home va haver de separar

la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles

ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres

per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp

no són meres aglomeracions de rocs.

Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual

han intervingut els millors torsimanys de la natura, que

han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure

a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests

marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la

pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat

sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han

deixat allà borrasses, càntirs i collites.

Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum

fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o

càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes

cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura

espontània que un caprici geològic ha deixat allà per

donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”

Joan Barril. L’Alt Camp, 1992
cossiol
Entrada d’un cossiol per emmagatzemar aigua
escales
Escales per pujar a la teulada i el marge i afegir pedres

L’AIXOPLUC DELS CASTELLS DEL GAIÀ A QUEROL

Terres del Gaià Deixa un comentari

El municipi de Querol mai havia apostat de forma clara per reconèixer el patrimoni cultural i natural del municipi per això l’equip de govern de la legislatura anterior va apostar per sol·licitar subvencions extraordinàries o europees (FEADER, Diputació de Tarragona, Departament Agricultura i Territori) (www.querol.cat/turisme) . D’aquesta manera vam poder realitzar una política de reconeixement dels nostre patrimoni amb una aportació mínima per part de l’Ajuntament, al voltant del 10%.

També un punt de partida d’aquesta iniciativa va ser l’impuls per part del Consell Comarcal de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà del Camí de les Terres del Riu Gaià (http://www.panorama.cat/pr/myportfolio/de-querol-al-pont-darmentera-pel-cami-de-les-terres-del-gaia/) , seguint la camí d’uns 60 km entre Tamarit i Sta Coloma de Queralt i reivindicat des de fa anys per diverses entitats del territori.. Aquesta iniciativa la vam recolzar els Ajuntaments del Pont d’Armentera i Querol arranjant els nostres trams, col·laborant i deixant un dels trams més espectaculars al voltant del Gaià.

Per donar un mínim d’informació al visitant i una zona de descans es va pensar en realitzar “l’Aixopluc dels Castells del Gaià” l’any 2012. Aquest espai en forma de porxada a dues vessant a la plaça de Querol compta amb 5 cartelleres que expliquem que aquesta zona va tenir un paper clau en la creació de la nació catalana. Durant un segle (X – XI) aquesta zona va ser la terra frontera entre la “Catalunya Vella” i l’Al-Andalus i durant aquesta època nombroses fortificacions es van aixecar al voltant del Riu Gaià.  Una cartellera està dedicada al patrimoni cultural del municipi de Querol. I els elements més espectaculars són dues maquetes que ens fan prendre consciència de la magnitud d’ aquests castells. També hi ha un sisè cartell dedicat al camí de les Terres del Riu Gaià entre Querol i el Pont d’Armentera.

Aquesta informació es complementarà amb la creació d’una web amb més continguts i amb la traducció a diferents idiomes de la informació.

S’ha buscat un projecte el màxim de senzill possible, que fos un espai obert, sense manteniment, ja que un Ajuntament com el de Querol no podria fer front al manteniment d’un espai que s’obrís i tanqués. . L’Ajuntament, Consell Comarcal de l’Alt Camp o la Diputació han de vetllar pel manteniment  i la promoció i la Generalitat per a la seva protecció.

 

Fitxa de l’obra:

Costa obra Civil: 62.687 + IVA €

Equipaments: 10.040,5 + IVA €

Subvencions: DAAM-FEADER-EUROPA 60.000 € (consorci desenvolupament CD52)Conca Barberà- Alt Camp – Anoia, convocatòria 2013                      PENDENT ATORGAMENT, DIPUTACIÓ TARRAGONA: 20.000 €

Petició a fundació privada: ?

Idea original: govern municipal 11-15, treballadors i veïns

Projecte: Ricard Sánchez, El Vendrell

Empresa obra civil: Constècnia, La Selva del Camp

Direcció Obra Civil: SEARE, Reus

Assessor Cultural Cartelleres i maquetes– Arqueòleg historiador: Isidre Pastor – Centre d’Estudis del Gaià, Vila-rodona – Rodonyà

Cartellera Camí Terres Gaià: Enric Fonts, El Pla de Santa Maria

Maquetes: Elements en volum, Carles, Mas de Formigosa-Querol

Resum de l’article de  Jordi Pijoan Parellada publicat a http://salvem-querol.blogspot.com.es/

 El Camí de les Terres del Riu Gaià fou la denominació de consens a la que es va arribar entre administracions i entitats, en la recuperació i difusió d’aquesta ruta de notable valor mediambiental i patrimonial promoguda des de l’Associació Terres del Gaià i altres entitats des de fa anys, i que hem tornat a reivindicar enguany amb  la VI Marxa del Gaià

DSCN6313 DSCN6316 DSCN6323

 

El Gaià és xulo, xulo, perquè sí! L’Anna ens parla de la V Marxa.

Bernadette Farriol Roigés 3 Comentaris

L’Anna és una veterana en les Marxes del Riu Gaià, la primera marxa la va fer amb 6 anys i des de llavors cada any, sense fallar-ne ni un. Ara amb 11 anys li hem demanat que col·labori en el “Riu Emmurallat” i ens expliqui com ha viscut la marxa d’enguany.

*******************************************************************

Aquest any ha estat un any diferent. El recorregut del segon i tercer dia han canviat, no sé si cap a millor o cap a pitjor, a mi m’agradava més el recorregut dels altres anys perquè el primer dia era el més llarg i el segon i el tercer dia eren més macos i relaxats. Ha sigut xulíssim i diferent, no ens va ploure, bién!!!, va fer molt de sol, fins i tot una mica massa.

Hi havia llocs que havíem de passar per vores estretes per damunt del riu, altres que havíem de descalçar-nos o creuar amb sabates de riu, cosa que va bé perquè et refresca els peus. La primera nit , a Querol, a la casa de colònies vam dormir bé, no estàvem sols com els altres anys, sinó que hi havia uns ciclistes que també dormien allà. Vam tenir pica-pica a la plaça que va estar molt bé.

S’ha de reconèixer que aquest any ha vingut molta més gent, hi havia molts pares i nens de Santa Coloma que ens van acompanyar el primer tram, fins i tot uns pares que van portar un bebè.

El tram del segon dia potser va ser el més pesat i menys xulo, ja que va ser el més llarg. La segona nit a Vilabella no va anar tampoc malament, almenys no hi havia petards.

L’últim dia, que el vam fer amb els de Vilabella també vas ser xulo però es va fer pesat amb tantes persones, hi havia massa tros de carretera i poc de riu, s’ha de reconèixer almenys que teníem avituallaments. Els fideus de l’hort de la sínia estaven boníssims o jo tenia una gana que em moria, aprofito per felicitar als cuiners!! És un lloc preciós. El tram final que és el caminet que porta fins la platja és molt maco. Fa llàstima que per uns quants metres el riu no arribi al mar.

Visca el Riu Gaià i les seves terres!!!!

Anna Saumell Cabré

El riu que crea sinergies i dóna peu a noves propostes. V marxa de les Terres del Gaià (IV)

Bernadette Farriol Roigés Deixa un comentari

De Santes Creus a Vilabella

Al Casalot fem parada i fonda. Sort dels amics que no han pogut anar a caminar i ens rebem amb la taula parada!! Dinem. Cafès. Terrasseta. Primeres baixes. Camí cap a Vilabella. L’albereda de Santes Creus, les arbredes d’Aiguamúrcia i Vila-rodona, ponts de fusta, riu, el cotxe damunt de la caseta de pagès, Bràfim i Vilabella. Vi Camí de la Font. Peus inflats, molt cansament i molta gana. Algú se’ns ha despistat però ens torna a trobar, just a punt de la dutxa i un bon sopar que supervisa l’Anton Rafí que no s’ho ha volgut perdre. El poliesportiu serà l’hotel. Dormir, esmorzar i arrencar.

De Vilabella al mar

Se’ns afegeix un grup molt nombrós de Vilabella. Sumar sinergies. Renau. El Catllar i el miserable cabal ecològic que ens regalen els propietaris de Repsol que viuen en l’opulència i en el benefici permanent. Això sí, enguany podem gaudir de la zona humida recuperada, a peu de l’antiga fàbrica; hi ha ànecs, molta aigua (bé pel que estàvem acostumats, snif) i fins i tot una tortuga. Si amb aquest fil d’aigua intermitent hem aconseguit aquesta vida… El Gaià té molt de futur i passa per la gestió pública de l’aigua, respectant els drets de les comunitats de regants. Un petit descans a la Torre d’en Guiu amb bocata i tot, fins i tot pels que no tenen gana. I tornem a arrencar, deixem enrera el riu, que amb un fil d’aigua intenta retrobar el mar, i pugem cap amunt. Bosc degradat. Sant Simplici, un mirador del nostre mar. Gent del Baix Gaià caminant. Som tants que la corrua s’allarga…i fa calor… I ja som a Ferran, i de seguida Tamarit. Tornem a gaudir d’una mica d’ombra i resseguimt els últims passos del Gaià per una zona, just abans de la desembocadura, també recuperada. Ja arribem a l’Hort de la Sínia, on aquests grans cuiners, amics, família i incondicionals ens esperen amb un fideuejat excel.lent. Tots treuen en cap per dinar!! El Pep del Catllar ens explica coses dels gravats del Pujol Rodó i del Coll de Creus.

A la desembocadura del Gaià, final de la V Marxa, maig 2014

Desembocadura

I un any més, després de dinar, lectura del manifest a la desembocadura, amb banyet de nens i no tant nens. I tothom va marxant, però els últims, tot recollint, acabem sortint a la tele, la TAC12.

“Durant vint anys vam viure d’esquena al riu. El vam convertir en un abocador en la seva part baixa i vam despoblar l’Alt Gaià. Ara, el riu ha esdevingut un tret d’indentitat d’aquest territori ubicat entre el Penedès i el Camp, entre la Segarra i el mar. El riu connecta tres comarques administratives, ajunta caminadors de diferents pobles, atreu ciclistes, inspira a poetes, dóna nom a desenes pobles, associacions i projectes. El riu crea sinergies i dóna peu a noves propostes. Cada vegada el riu és menys aigua i més territori.” I cridem, junts, plegats, a l’uníson, emocionats: “Llarga vida al riu Gaià i les seves Terres! Salut i Gaià!”. Emocions compartides. Hem estat riu per uns dies, potser per sempre. Hem desembocat al mar i els nostres camins se separen. Potser només per uns dies.

Cal donar les gràcies a tots els companys i companyes que d’una manera o altre ens han ajudat a fer possible la Marxa, aquesta Marxa que és molt més que caminar. I donar els gràcies als Ajuntaments, que vinculats al seu riu, ens han donat un cop de mà: Santa Coloma de Queralt, Les Piles, Querol. El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vilabella, El Catllar i La Riera de Gaià.

Jordi Suñé Morales

Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. V marxa de les Terres del Gaià (III)

Bernadette Farriol Roigés Deixa un comentari

Querol

Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. El riu de caminadors s’ha desfet i cadascú s’ha retrobat amb el seu propi ritme i les seves forces. Quan arribo al cim –restaurant Sant Jordi- el poble ha estat ocupat per la meva tribu: persones vingudes d’arreu del Gaià que vesteixen una samarreta lila, barret i pantalons de coloraines. L’ajuntament ens rep i compartim impressions del viatge. Ens espera la casa de colònies situada al costat de l’església. Bon àpat i bona sobretaula. La lesió de l’Antonio, el nostre cuiner i animador de capçalera, ha fet que haguem de cercar alternatives. Sort que el nivell ha continuat ben alt. La nit acollirà els somnis dels caminadors. Esmorzar potent i nous xirucaires que s’afegeixen al grup. Hi veig el Conurva, la Bernadette i uns amics que l’acompanyen. De Querol al Pont d’Armentera el camí ha estat senyalitzat recentment. Encara queda molta feina a fer. Hi ha alguns punts que s’han de condicionar. L’Enric ens ho explica i tots hi posem cullerada. Passem per Mas Boixanc i se’ns entelen els ulls de tristor en veure el seu estat d’abandonament. Quan travessem el riu passem moments de perill. Baixa força aigua. L’any passat encara va ser més espectacular ja que plovia. Pugem un esgraó de la Serra del Lluïsot i, mirant enrere, ens adonem que el riu ha esdevingut un riu d’arbres: el verd clar del bosc de ribera es diferencia perfectament del bosc mediterrani que l’envolta. Fa meandres i es perd en l’horitzó. Pugem i baixem per la muntanya. Arribem als dos pins gegants. Ens hi abracem. Pas difícil entre la roca i un toll d’aigua misteriós, selvàtic. Passat l’ensurt el bosc es torna espès. Trobem l’antiga central elèctrica de Querol i dels pobles de la rodalia. Sèquies i rescloses.

Entre Querol i el Pont d'Armentera

El Pont d’Armentera

Al Pont ens esperen amb la megafonia posada. Entrem pel carrer dels Estenedors. Sardanes i un petit refrigeri. Fotografies i paraules encoratjadores. Ens demanen que no ens aturem, que fem via, que fem just per dinar. En passar pel cafè, però, no ho puc evitar. M’encanten aquests antics espais de sociabilitat. Hi entro. El camí fins a Santes Creus permet adonar-nos de les grans planes conreades. Fan molt de goig. El bosc de ribera protegeix la silueta del riu. Apropar-se a Santes Creus caminant, a poc a poc, és de les coses més boniques de l’excursió. Sembla que les converses minvin i que cadascú agafi el ritme del seu pas, lliurement. El sol crema. La vinya és omnipresent. L’Albert d’Altafulla aprofita algun embús per mirar ocells amb els prismàtics.

Entre camps sembrats i boscos, comptant castells. V marxa de les Terres del Gaià (II)

Bernadette Farriol Roigés Deixa un comentari

La Baixa Segarra

Camps sembrats, hortets a tocar del riu. Camí i senyals que ens porten cap al mar. El grup s’estira i sembla que agafem velocitat. Però, no. A cada revolt s’amaga una sorpresa que convé comentar amb el veí i, si és possible, desviar-se una mica del camí per guaitar dins d’un pou de glaç, un antic molí o pujar dalt d’una roca que permet unes vistes fantàstiques. Paro la orella i escolto la conversa entre l’Hèctor i l’Antoni: Santa Coloma en Transició prepara uns camps de treball de cara a l’estiu per a fer actuacions de millora al camí que porta a la resclosa. Els projectes també caminen amb nosaltres cap a la desembocadura. Es coneixen, dialoguen, troben punts en comú i sorgeixen idees de col·laboració. Les planes de la Baixa Segarra ens porten –sense que s’hagi produït cap baixa- a Pontils.

Pontils

Abans d’arribar-hi voltem cap al Torrent de Biure passant pel Mas del Tous. No és un tomb banal. Arribem a un espai d’una pau de postal. El riu planeja entre els arbres fins que de sobte la muntanya s’acaba i l’aigua cau lliurement uns metres fins a caure al Toll de la Resclosa. La vista des de dalt és molt bonica. Fetes les fotografies pertinents, pugem per tal de salvar la muntanya escarpada. Arribem al cap de poc a Pontils triomfants, fa baixada. Un gran casalot, can Rossell, atreu les mirades dels caminadors. El rellotge solar ens indica que anem la mar de bé, que no ens cal res més que anar fent. A la plaça Major, petita parada i seguim.

Es respira alegria. Com diu el manifest llegit no caminem “pas per nostàlgia. Hi som pel plaer de convetir-nos en riu, en riu de gent que acompanya l’aigua en la seva baixada fins a les terres planes. No ho fem per recordar que un dia aquests pobles van ser. Caminem pel present: pel gaudi d’anar a peu i ser Terres del Gaià. I ho fem per reivindicar aquest tros de món. Som aquí pel futur.” Doncs bé, esperem que en el futur el tram que vam fer per carretera des de Pontils fins a meitat de camí de Santa Perpètua del Gaià el puguem fer per camí.

Santa Perpètua de Gaià

Sta Perpetua de Gaia

Diuen que el primer tram de la marxa és el més espectacular. Si teniu algun dubte aneu a Santa Perpètua i no pareu fins al Pont d’Armentera: castells, natura, antigues construccions hidràuliques, flora i fauna de reportatge de diumenge a la tarda. Santa Perpètua, des de sota, des del camí que va de la resclosa del Molí del Soler als hortets, fins a la Font del Vadó, on dinarem, és espectacular. L’església i una torre –restaurada- de l’antic castell coronen un poble urbanísticament peculiar. Les pujades i les baixades dels seus carrerons descansen a tocar del riu, amb un bosc de ribera, uns antics rentadors i una esplanada on dinar i fer la migdiada. Dinem, compartim i algú aprofita per tancar els ulls. Mitjons estesos i xiruques sense peus. Resseguint el camí de l’Estret de Roques Altes no podem deixar d’aturar-nos i mirar enrere per contemplar el poble que deixem. El Molí de Seguer ens indica que som a mig camí de Querol. A Cal Camadall ens surten a saludar. Sentim la presència del Gorg Negre, l’estret on volien instal·lar l’embassament del Gaià. Ja divisem Querol, sota el Montagut, amb el seu castell i els records de lluita veïnal contra un projecte que pretenia construir 1000 habitatges sense comptar amb el passat, el present i el futur del territori i la seva gent.

Jordi Suñé Morales i Maribel Serra