El passat diumenge 13 d’octubre vam fer un recorregut pel tram final del Gaià, per tal de descobrir les sèquies i els sistemes d’aprofitament d’aigua dins les Jornades Europees de Patrimoni de 2019.
Vam començar la sortida, amb el guiatge del Joan Carles Blanch, a la resclosa de la Riera, des d’una perspectiva diferent a l’habitual. Aquesta resclosa va ser construïda a principis del segle XX, tot i que segurament ja n’hi havia una antigament. Està construïda amb pedres de riu rodones de grans dimensions i argamassa i segurament fou reconstruïda després de la gran gainada de l’any 1921, quan el Gaià va sortir de mare i inundà camps i conreus, prenent tot el que hi havia al seu davant, fins i tot el pont de la carretera de la Riera. Molta canalla s’hi havia banyat i moltes vegades, per tal d’incrementar el cabal d’aigua de la sèquia, els regants posaven pedres, fustes i fins i tot sacs de sorra a la part de dalt de la resclosa per aixecar l’alçada de la presa i recollir així més aigua.
Vam seguir per la sèquia -o “síquia”- fins a la mineta d’Altafulla, situada a pocs metres de la resclosa. Aquesta construcció, que funcionava com un sifó, feia arribar les aigües del Gaià a la banda esquerra del riu, fent-la passar per sota de la llera, ja que la sèquia estava situada al costat dret.
Seguint el recorregut, vam passar pel costat de la bassa del molí del pas i ens vam parar al sifó i la resclosa del pont de ferro, avui desapareguda. Aquesta obra d’enginyeria hidràulica és l’última captació d’aigua que servia per regar les hortes de la zona del vinyet. Consistia en portar l’aigua del marge dret a l’esquerre per sobre de la llera del riu, a diferència de l’anterior mineta, amb un canal fet dins de la resclosa. A banda i banda del canal de la resclosa, hi havia en un costat una tollada feta amb grans carreus que feia pujar l’aigua fins al nivell més alt perquè corregués avall a través de la canal que travessava el riu i a l’altra la mina sifònica, en forma de caseta i feta amb grans lloses i coberta de terra.
Vam poder gaudir de les explicacions del Joan Carles Blanch durant tota la sortida, dedicada a aquestes estructures d’aprofitament d’aigua en un tram final del riu amb molt poca aigua des de sempre. Les raons i discussions per l’aigua entre moliners i regants i la divisió de l’ús de l’aigua entre dia i nit va ser habitual en aquestes terres, on l’aigua era un bé preuat. Aquestes estructures i restes ens permeten dibuixar la vida al voltant del Gaià.
Un dia fantàstic que va acabar amb un bon vermut a l’hort de la Sínia!
Per a més informació, podeu consultar les fitxes de les diferents estructures a la base de dades de l’inventari: https://terresdelgaia.omeka.net/ o consultar l’article de Joan Carles Blanch titulat “Les sèquies del Gaià (tram final del riu). L’aprofitament de l’aigua del Gaià del tram final del riu. rescloses, sèquies, minetes, sifons, basses i molins”, La Resclosa, 15 (2011), p. 167-183. Disponible a: https://www.raco.cat/index.php/Resclosa/article/view/258016/345581
Després vam començar el recorregut pel camí de l’aigua, des de la resclosa l’Escorxador (o peixera segons la documentació medieval) per la riba esquerra, i ja les primeres aigües del Gaià s’aprofiten per regar uns horts. Les boixarreres, forats al fons de la bassa dels molins que permeten portar l’aigua cap al següent molí. Els estelladors, comportes per tornar l’aigua sobrera al riu. Que no se’n perdi ni una gota. Un exercici de vocabulari.
Des d’allà vam resseguir els molins, el de la Torre, el de Pucurull, el de Petronillo i el del Sol. Proveïts de fotografies aèries i una còpia d’un fantàstic plànol de l’any 1750 que mostra els molins i les seves basses, equipament proporcionat pel nostre guia, i que ens va permetre deduir tot allò que ja no es pot veure, redescobrint els enginys per desviar l’aigua sobrera, per nodrir les sèquies, per aprofitar l’aigua, en definitiva. Restes patrimonials difícils de veure abans de la riuada del 2015.
