|
Extracte de la conversa entre Bet Carbonell (LLèpol, Vila-rodona)
i Oriol Pérez de Tudela (Vinyes del Tiet Pere, Vilabella)
Bet Carbonell: Es pot relacionar el tipus de vi pel tipus de riu, o només pel tipus de terra i climatologia?
Oriol Pèrez de Tudela: Són conseqüències INDIRECTES però importants: la conca del Gaià és estreta i ampla la del Francolí. Conseqüències diverses:
1. Les geològiques són de major pobresa de sòls al Gaià que al Francolí, més fèrtil. Els vins de zones pobres són menys rics en aigua i més concentrats, normalment. I els cultius de fertilitat són l’horta i l’avellaner, mentre la vi ya es manté més en el secà més extrem.
2. Els orogràfics, derivats de l’amplitud, provoquen agricultures més extensives i industrials que els acongostaments, de parceles petites i més artesanals… és més difícil fer viticultura en espatllera a Vilabella que a Nulles o Alió.
3. La ventilació afecta indistintament les conques, en funció de l’exposició de cada localització. Al Gaià parlem fonmentalment de la marinada perquè mirem molt a mar; i al Francolí la ventilació és més violent, de muntanya a mar i amb influència del mestral.
I les conseqüències històrico-econòmiques de l’orografia han fet perdre pes a la vinya al Francolí a favor d’ altres conreus i de la indústria i les comunicacions (carreteres, indústria), mentre que les dificultats del terreny del Gaià, almenys fins al Catllar, hi han ajudat a mantenir l’agricultura.
Oriol: El 80 % de la vinya de l’Alt Camp és al voltant del Gaià, per a vi base cava però al Gaià. Aiguamúrcia (distorsionant-ho amb la D.O. Penedès), Vilarodona, Rodonyà, Montferri, Bràfim, i Vilabella. Quasi hi hauríem d’afegir Nulles, encara que la major part de les vinyes es mullen amb aigües de la conca del Francolí, però té continuïtat socio-econòmica amb Vilabella i Bràfim. Puigpelat i Alió formen el centre de la (dita) ‘plana de secà’ amb Valls i El Pla, que pesen menys en termes de vinya. Després hi ha la zona del peu de la muntanya de Miramar, des de Cabra i baixant cap a Valls per Fontscaldes i Masmolets…
Oriol: Aquesta zona del peu de la muntanya és interessant pel vent (mestral), pel sol rocós i pissarrós, i sobretot per l’alçada i la conseqüent inversió tèrmica.
 
|
|
Autor: Terres del Gaià
El corriol camanegre: el petit corredor de les nostres platges
Si durant aquests dies feu un tomb per la platja del Vinyet (entre el Nàutic d’Altafulla i la Roca del Gaià)i mireu detingudament a l’interior de la zona dunar protegida per cordes, veureu un gabió palplantat allà al mig. Conté un petit tresor: un niu de corriol camanegre (Charadriusalexandrinus)
Per la gent que ens agrada la natura aquest niu és tot un símbol; no només és un indicador de la regeneració ambiental d’aquesta platja, sinó també una premi per aquells que fan l’esforç d’intentar recuperar els valors naturals del nostre maltractat litoral. Pensem que no fa gaires anys aquest espai era un gran descampat polsós ocupat per desenes de cotxes i desproveït completament de vegetació.
Els corriols són un grup d’ocells englobats dintre dels limícoles, que s’anomenen així perquè viuen a les zones de ribera (tant marines com d’aigua dolça) i s’alimenten dels petits invertebrats que viuen a la sorra i els llims. Dintre dels corriols, a Catalunya tenim tres espècies bastant similars, però el més característic de les platges és el camanegre. El seu nom popular fa referència, com és lògic, a la seva manera de desplaçar-se i al color de les seves potes. A les balears li diuen picaplatges, que també es bastant il·lustratiu del seu comportament. En castellà espanyol se l’anomena amb un adust “chorlitejopatinegro”, però a mi m’agrada molt més un nom espanyol local (més divertit i “caribeny”) que vaig sentir una vegada aCosta Rica:“playerito corredor”. Amb tota aquesta disquisició sobre els noms, ja us els podeu imaginar: corrents a tota velocitat d’una punta a l’altre de la platja, picotejant per aquí i per allà. Segurament serà aquesta la manera de com els detectareu perquè quan estan quiets són molt críptics i resulten difícils de veure.
A la costa del Baix Gaià, i en general a Catalunya, son ocells bàsicament estivals. Arriben a partir de mitjan març, encara que la majoria ho fa a l’abril. Entre finals d’abril i primers de maig fan la primera posta, i —si poden— fan una segona al juny. A l’agost i setembre la majoria dels nostres corriols reproductors marxen, tot i que podem continuar observant alguns individus en pas migratori fins a l’octubre/novembre. La majoria dels corriols camanegres europeus passen l’hivern a Àfrica subsahariana, tot i que alguns —uns quants centenars— es queden a hivernar al Delta de l’Ebre, sigui a les platges, com a l’estiu, o als arrossars secs. El seu hàbitat característic durant l’època de reproducció són les platges arenoses, però també els salobrars i les salines. Fan el niu (una simple depressió a la sorra) a les zones amb poca vegetació, però sembla els hi agrada molt que hi hagin moltes de plantes marines dipositades per les onades.
Com a conseqüència de la urbanització massiva del litoral, i la intensa transformació de les platges (destrucció de la vegetació dunar, híper-freqüentació humana durant la primavera i l’estiu) el corriol ha desaparegut pràcticament com a nidificant del nostre litoral fora dels parcs naturals amb àrees més o menys extenses de platja protegida (Deltes de l’Ebre i del Llobregat i Aiguamolls de l’Empordà). El trepig dels nius, la neteja mecanitzada i, sobretot, la depredació induïda per animals associats a la presencia d’humans i les seves deixalles (garses, gavines, gats i gossos) fan que l’èxit reproductor de l’espècie fora de les àrees protegides esmentades abans sigui molt baix.
Durant els últims anys, unes poques parelles intenten tirar endavant les seves postes —amb molta dificultat— a la platja dels Muntanyans de Torredembarra. I l’any 2019 una primera parella al Vinyet, va sumar una nova localitat reproductora per l’espècie al Baix Gaià. Aquest 2020, i per segon any consecutiu, el corriol camanegre ha fet posta a la platja del Vinyet i a més ha aconseguit que dos pollets volin, lo qual suposa tot un èxit. La consolidació en el futur d’aquesta petita població reproductora seria una molt bona notícia per l’espècie i pel reconeixement de la qualitat ambiental de la platja.
La conservació del corriol camanegre, que es basa en la conservació i restauració de la vegetació dunar i en el respecte de les zones delimitades per la posta, és un excel·lent indicador de quan una platjatorna a un estat més natural (un fet que afortunadament és cada vegada més valorat per la població) i també serveix per recordar-nos en tot moment que les platges no són únicament un sorral per estirar les tovalloles sinó un ecosistema viu, fascinant i molt fràgil
Albert Pardo
Una finestra oberta a les Terres del Gaià
El Centre d’estudis del Gaià (Vila-rodona) ha posat en marxa un canal youtube per difondre diferent temes relacionats amb el territori de les Terres del Gaià.
Us el recomanem, així com especialment les dues mini-conferències que fan referència al Patrimoni Fluvial del Gaià:
“L’Inventari del Patrimoni Fluvial del Gaià” (Maribel Serra)
Evolució del conjunt preindustrial del Catllar (Josep Zaragoza)
El Gaià sota la mirada de Francesc Blasi Vallespinosa
EL Centre Excursionista de Catalunya va editar, el 1931, dins el butlletí del CEC, una separata “Riberes del Gaià” amb fotografies de Francesc Blasi Vallespinosa.
Us n’oferim unes quantes per gentilesa del nostre company Josep Zaragoza.
Podeu consultar la col.lecció a l’arxiu del CEC, dins la Memòria Digital de Catalunya
S’està treballant en un estudi sobre la Pagesia a Torredembarra
Aquests dies de confinament s’ha parlat molt dels productes locals, del kilòmetre zero, de la pagesia i la ramaderia. Els experts preveien una gran crisi global quan la producció del petroli anés a menys. I els ecologistes i els científics ja fa anys que ens alerten que l’actual model de creixement econòmic ens porta a un atzucac ambiental. I, al final, tot ha petat abans d’hora. Més que mai, hem vist la importància de tenir ben a prop els pagesos i les pageses, i tots els sectors laborals que ajuden a mantenir la nevera plena.
Pel camí hem hagut d’abandonar camps de conreus, terres fèrtils on hi ha crescut el bosc, o bé hi hem construït ufanosos blocs de pisos. El preu que es paga als productors del país, ja siguin de llet, de taronges, de raïm o d’oli, no serveix ni per pagar les despeses que tenen. D’aquesta manera, condemnem al sector a desaparèixer. I de mica en mica, ens hem anat carregant el sector primari local i amb ell, tot un conjunt de coneixements ancestrals que van permetre la vida durant generacions.
Tot això bé a tomb perquè aquests dies reprenc una recerca que tenia al calaix. Es tracta de recuperar aquesta memòria agrícola i ramadera del meu entorn local, Torredembarra. Aquest municipi del Baix Gaià, que tots coneixereu per la platja natural dels Muntanyans, el barri marítim o les festes majors que tenen lloc al nucli antic, era un poble pagès. També tenia pescadors i una indústria mitjana que durant el segle XX va donar molta feina als pobles de la rodalia. Es conreaven tots els terrenys de secà –vinya, oliveres, garrofers, ametllers i pocs avellaners- i de regadiu, amb més de 100 sínies que permetien produir melons, moniatos, espigalls, enciams, escaroles i, fins i tot, cotó.
Podeu donar una ullada al meu treball a La pagesia a Torredembarra
No dubteu a contactar-me
Jordi Suñé
L’inventari del patrimoni Fluvial del Gaià
Després d’estar una llarga temporada aturats, hem tornat a treballar en l’actualització de les dades del patrimoni Fluvial del riu Gaià. Coses (bones) del confinament.
La idea de l’inventari va començar després de la Gaianada del 2015 que ens va permetre accedir a zones que no s’havien vist des de feia molt.
Vam poder fotografiar sèquies penjades a la paret, restes de molins i rescloses… hem anat omplint una base de dades amb les característiques de diferents construccions vinculades al riu Gaià, sobretot sèquies i molins.
Podeu consultar totes les entrades publicades de l’inventari a la web https://terresdelgaia.omeka.net/
De les últimes entrades volem destacar el número 137, on podem veure els forats gravats a la pedra de la llera del riu on hi havia hagut els pals que sostenien una resclosa de fusta.
https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/137
També la 135, la sèquia que surt de l’anomenat Molinot (reconvertit en central elèctrica) cap al Pont d’Armentera. No només per la seva factura sinó també per la seva bellesa https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/135
Tenim localitzades moltes estructures que encara no estan publicades perquè ens falten dades: de datació, geolocalització, documentació… des d’aquí fem una crida a tots els qui vulgueu col.laborar fent-nos arribar informació d’edificis, fotografies actuals o antigues, notícies …
Trepitjant El Gaià: Vilabella-Salomó, meandres, coves i molins. La crònica.
Una bona colla ens reunim a l’exterior del pavelló poliesportiu de Vilabella i comencem a caminar cap al riu; hi arribem a l’alçada del molí Rònec o del Pier, al qual s’accedeix per una pont penjat. El molí, probablement construït al segle XIII com la majoria dels molins del Gaià, és al terme de Salomó, tot i que sempre va estar regentat per gent de Vilabella. El nom de Pier el deu a la inscripció que hi ha a la porta principal. Damunt del molí s’hi va construir un mas i a l’altra banda un celler. Tot plegat va estar en ús fins que la gaianada de Sant Cinto, el 1921, el va malmetre. https://terresdelgaia.omeka.net/collections/show/1
Seguim cap a als “Set ponts”, el gran pont pel que passa la via del tren, actualment poc transitada. Construcció monumental del 1881 de la línia Vilanova-Valls, patrocinada per Francesc Gumà https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Gum%C3%A0_i_Ferran . El nom li ve dels set ulls que té. La curiositat és que a mitja alçada hi ha un pas a peu que permetia escurçar el trajecte fins a Valls.
I força aigua! Comencem a travessar el riu (ho farem 5 vegades) per les passeres improvisades pel nostre company Josep Zaragoza. Després pugem cap a la Cova Fonda o dels Vergerars. A banda i banda del riu hi havia hortes ben regades, de les quals encara podem veure restes de les margeres que les sostenien i de la sèquia que segueix la paret.
Després d’esmorzar i d’una petita incursió a la cova, totalment voluntària, tornem al riu i nem a l’estret del Mas de Cardenal (segons els mapa) o de Cadernal (segons la veu popular i els documents de la Confederación Hidrográfica del Ebro). Allà hi ha l’estació d’aforament que es va construir als anys 20 per mesurar l’aigua de cara a construir-hi un embassamen; embassament que finalment es va construir el 1975 a El Catllar, per “regalar-lo” a la Repsol, i que actualment forma part de la llista dels “embassaments més inútils d’Espanya” https://www.lavanguardia.com/natural/20180426/443013514686/ecologistas-en-accion-demolicion-embalses-sin-utilidad-en-espana.html
Hi ha un projecte de l’Agència Catalana de l’Aigua per demolir aquesta estació per protecció des peixos; som molts els qui pensem que es tracta de patrimoni industrial a preservar i documentar. Hi ha d’altres mesures de conservació menys dràstiques.
Tornem a remuntar el riu i gaudim de la colònia de boix més meridional de Catalunya, que sobreviu a tan sols uns 130m d’alçada. I altra cop cap avall, on a peu de riu l’última gaianada del 2020 ha deixat a la vista les restes de l’antiga sèquia del molí de Cadernal, desaparegut el 1921. Després cap al pou de Salomó, que abasteix d’aigua aquest poble. I ja, de tornada enfilem cap a Vilabella amb força calor i ganes de cervesa.
Un recorregut que ens ha permès gaudir del riu en un dels seus trams més desconeguts, veure restes de patrimoni i gaudir del paisatge mediterrà en pena floració (potser un xic avançada). I molta aigua. Calia aprofitar-ho
PROCES PARTICIPATIU PLA DE GESTIÓ MASES D’AIGUA 2022 – 2027
El passat dijous dia 16 es va fer a Tarragona la darrera sessió de diagnosi del tercer cicle del Pla de Gestió de masses d’aigua per al període 2022 – 2027 organitzada per l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). En les reunions anteriors, cada sector per separat (administracions, agricultors-ramaders, industrial i ambiental), va fer les seves propostes de diagnosi sobre els problemes que pateixen les diferents masses d’aigua de la nostra demarcació, principalment les conques del Gaià i del Francolí. En aquesta ocasió la reunió era conjunta per tal de posar en comú les diferents visions dels problemes.
En general es va coincidir en què els problemes actuals són els mateixos que es van posar de manifest en anteriors processos participatius, i que encara no s’han afrontat: estat de les lleres, contaminació per nitrats, manca de sanejament urbà, manca de reutilització d’aigua depurada, abocaments industrials, manca de cabals ambientals etc.
Ara s’ha obert un període de temps durant el qual, els tècnics de l’ACA, elaboraran un pla de mesures per fer front a les problemàtiques detectades. Un cop enllestit, l’ACA valorarà la conveniència de convocar una novaa sessió de participació, prevista, en principi, pel mes d’octubre.
Pep Muntadas
L’ALBEREDA DE SANTES CREUS, UN PATRIMONI NATURAL A REVALORITZAR
La problemàtica de l’Albereda i propostes de gestió
L’Albereda sempre ha estat un lloc d’esbarjo; com acredita Eufemià Fort a “Santes Creus de l’exclaustració ençà”, l’alcalde d’Aiguamúrcia, l’any 1846, se’n referia nomenant-la “la Albereda de recreo de los frares de Santas Creus, la cual está de bajo del extinto monasterio de Santas Creus”.
De molt enllà les comunitat vegetals i la fauna han conviscut amb la presència humana. L’any 1977, Folch i Guillén, per primera vegada, donava a conèixer la problemàtica d’aquest espai natural. Segons deia l’autor: “L’albereda de Santes Creus, i concretament l’omeda i l’albereda pròpiament dita, travessa un moment greu de mala gestió ecològica. Si es manté la política d’ús en els termes actualment instaurats, és difícil pensar que aquest bosc de ribera pugui persistir durant gaire més de vint-i-cinc o trenta anys. Hom ha transformat l’albereda en una àrea de fontada, en una simple arbreda humanitzada”. La causa principal de la degradació de l’Albereda era una pressió humana excessiva i incontrolada. Malgrat això, l’autor reconeixia la pràctica tradicional de l’espai natural com a lloc d’esbarjo, i afirmava que “ni l’ús públic d’aquest bosc sembla interdicible a la pràctica, ni té sentit d’intentar la interdicció (…) Cal admetre, doncs, la necessitat d’ordenar l’albereda per a l’ús públic. Però per això mateix, no en contra d’això mateix, és imprescindible d’establir un programa d’actuació, obligadament restrictiu en alguns aspectes, que faci indefiniblement possible l’ús i la freqüentació”.
Salat i Brúnel, el 1996, encara considerava vàlida la diagnosi de Folch i Guillén. Afirmava, que “El mal ús de l’Albereda, on gairebé hi és permès tot, fan que el cicle natural de renovació dels arbres es deturi, s’incrementi l’erosió del sòl fins a límits insostenibles per l’Albereda, es destrueixi la vegetació herbàcia típica de l’Albereda i es substitueixi, en alguns casos, per altres tipus i, en definitiva, s’alteri de forma sostenible el cicle ecològic que l’ha mantinguda segles rere segles”.
L’any 2000 Sergi Saladié i Jordi Garcia estudiaven una vegada més el conflicte d’interessos – vegetació i homes-, que es produïa al PEIN de l’Albereda de Santes Creus. Consideraven que els visitants de l’Albereda –especialment del sector nord- es podien repartir en les tipologies següents:
- persones que anaven a buscar aigua a les fonts de l’espai.
- persones que anaven a fer menjades sobretot en dies festius.
- persones que anaven a observar o estudiar els recursos naturals, especialment grups escolars.
- persones que utilitzaven l’espai com a zona d’esbarjo.
A partir dels anys 80 la gestió duta a terme a l’Albereda del sector nord, com la instal·lació de barbacoes o taules de càmping, va propiciar encara més la hiperfreqüentació humana, provocant una alteració de les cobertes de sòl i la biodiversitat, on actualment s’observa un sòl compactat i sense regeneració de la vegetació.
En contraposició, els mateixos autors que esmentaven la problemàtica, proposaven unes millores com:
1-Delimitació de les àrees de fontada
2-Prohibició de l’entrada de vehicles.
3-Presència de guàrdia forestal.
4-Minimització dels visitants en especial al sector nord.
5-Millora del coneixement de l’espai.
6-Planejament integral d’actuació.
7-Revalorització del components naturals i elements del medi físic.
8-Articulació de les actuacions de les diferents administracions que tenen competència de gestió sobre el l’espai, i amb els ens local i grups socials d’opinió.
Fa uns 20 anys es van dur a terme algunes de les accions esmentades, com per exemple en aquelles zones de més difícil accés es delimità amb la construcció de marges de pedra i tanques forestals. A dia d’avui s’hi pot veure algun plançó d’àlber, entre d’altres espècies. Tot i això, aquestes accions no són suficients ja que en cap cas s’observa una regeneració del bosc de ribera. Cal actuar amb urgència per revaloritzar els valors naturals de l’Albereda, la proposta és:
-Reubicació del bar de l’Albereda al sector central (la illeta) juntament amb les taules de càmping, lavabos i barbacoes, amb la finalitat de potenciar-lo com a lloc d’esbarjo.
-Plantació d’arbrat a l’espai central del sector nord (zones taules i barbacoes), ja que en els últims anys han caigut molts arbres vells i no hi hagut regeneració, allí on s’observa un buit i falta de tancament de les capçades. Prèviament descompactar el sòl en algunes zones.
-Assegurar la regeneració de la vegetació del bosc de ribera pròpia de l’Albereda en forma de galeria (la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpurae), l’albereda (Vinco-Populetum albae) i l’omeda (Hedera helix-Ulmetum minoris).
-Les desbrossades selectives han de respectar espècies com la vinca (Vinca difformis), la cua de cavall (Equisetum arvense), el galzeran (Ruscus aculeatus), etc, i franges de masses arbustives que dona refugi a la fauna.
-Realització d’un pla de gestió dut a terme amb les administracions competents i sempre amb concordança amb els ens locals que poden ajudar encara més a potenciar els valors de l’Albereda.
-Delimitació dels recorregut de pas i accessos (1 metre d’amplada aprox.) amb tanques forestals per potenciar la regeneració de la vegetació, sobretot al sector nord.
-Regularització de l’entrada de personal en determinats punts de l’Albereda.
-Prohibició de l’entrada de vehicles dins l’espai.
-Salvaguardar i potenciar els valors naturals de l’Albereda del sector nord (propietària Diputació de Tarragona) i l’Arbreda Vidala (propietària Ajuntament d’Aiguamúrcia). Que sigui un lloc d’estudi, d’educació ambiental, dut a terme per les administracions competents, pels ens locals, i les entitats del territori
Santes Creus, 1880 Santes Creus, 2013, Foto. J. Marlès
Per acabar, la meva àvia m’explicava que quan ella era petita a l’Albereda “quan arribava la primavera sortien moltes violes, lliris, estava ple de reguerons d’aigua i bolets de soca. Ara tot ha canviat, s’estan perdent aquests elements”. Un dia ja de gran em va dir “avui he somiat que agafava ben fort les violes, no les volia deixar perquè sabia que era un somni i no em volia despertar”. Aquestes paraules sàvies, d’amor a la natura, a l’Albereda, al lloc on vius, eren emotives. Quan l’àvia parlava de l’Albereda quan ella era petita li lluïen els ulls, i quan parlava com la veia de gran emetia una gran tristor. L’Albereda no és la mateixa de fa uns anys, i per a protegir-la cal fer-hi alguna cosa, actuar-hi fins que la meva àvia es volgués despertar.
FORT I COGUL, Eufemià. (1972) Santes Creus de l’exclaustració ençà. Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus
FOLCH I GUILLÉN, Ramon. (1976) “L’albereda de Santes Creus: Enquadrament i problemàtica de l’albereda en el context de la vegetació de Ribera del Migjorn de Catalunya”. Santes Creus: Boletín del Archivo Bibliográfico de Santes Creus, núm 5
SALAT I BRÚNEL, Xavier (1996) “L’albereda de Santes Creus.” Reboll”, núm. 11. Montblanc.
SALADIÉ I GIL, Sergi-GARCÍA I VENTURA, Jordi. (2000) “L’Albereda de Santes Creus: ús o abús?” “Quaderns de Vilaniu”, núm. 38 Valls.
MARLÈS MAGRE, JAUME. (2003) “Els oms de l’albereda de Santes Creus”. Una victòria contra la grafiosi?”.La Resclosa 7. Vila-rodona: Centre d’estudis del Gaià.
Jaume Marlès Magre
RIUADA SOLIDÀRIA – MONTBLANC. Taula rodona “Riu, canvi climàtic i territori”
Amb la participació de: Ôscar Saladié, geògraf URV i bomber voluntari; Jordi Blay, geògraf URV, especialista en planejament territorial; Jofre Rodrigo, Xarxa per la Conservació de la Natura; Juan Pedro Martín Vide, expert enginyeria fluvial, UPC. Moderadora: Evelyn Segura, biòloga i comunicadora científica.
Després de la gran riuada que el passat 22 d’octubre va afectar, sobretot, l’Espluga de Francolí i Montblanc, provocant molts danys materials i la pèrdua de 7 vides (una al Maresme), els ciutadans d’aquestes dues poblacions s’han organitzat per recollir fons per ajudar en la recuperació. La Riuada Solidària que s’ha celebrat en dos caps de setmana a ambdues poblacions, ha estat farcida d’actes de diferent tipus. Entre ells l’interessant debat objecte d’aquest escrit.
D’entrada el títol convidava a pensar que cal relacionar el canvi climàtic amb la gran riuada; cap dels ponents ha fet aquesta associació directa i fàcil.
Han estat d’acord a parlar de les riuades com a fenomen periòdic a la conca mediterrània. S’han enumerat les riuades “clàssiques” que han afectat el Francolí els últims 150 anys, sobretot la del 1994, que en volum d’aigua va ser més forta que la que ens ocupa; la diferència principal és que va afectar la part mitjana i baixa de la Conca. Han estat d’acord en suggerir que el canvi climàtic podia fer més habituals aquestes grans riuades que ara es produeixen cada 20/30 anys (amb algunes crescudes menors entremig). Sobretot però, han posat l’accent en la gestió del territori com a mitjà per pal.liar els efectes d’aquestes riuades.
Com sempre que es produeix una tragèdia d’aquests tipus, són molts els factors que hi conflueixen; no hi ha una sola raó. I de vegades factors completament contraris: Si al 1874 (Aiguat de Santa Tecla) la desforestació va ser clau perquè baixes l’aigua sense aturador fins a Tarragona, aquest 2019 l’excés de massa forestal podria haver empitjorat els efectes de la riuada per l’arrossegament de grans arbres des dels vessant de les muntanyes al riu. Els ponents tampoc han volgut sentir a parlar de les teories de rius “nets” com a mitjà d’evitar riuades: de fet la vegetació i els hàbitats fluvials actuarien en sentit positiu.
El debat ha girat a l’entorn de les diferents causes que conflueixen en un cas d’aquest tipus: L’excés de construccions a la vora del riu, en zones inundables, tot i que siguin “zones difícilment inundables”, és un perill; l’alternativa fora fer-hi construccions i activitats en relació amb el riu (han parlat de zones d’esbarjo, construccions lleugeres lligades a l’estudi i al lleure, turisme sostenible, activitats agrícoles etc). L’excés d’infraestructures, en especial ponts, a les lleres dels rius fan canviar el comportament del curs de l’aigua i també en fan pujar el cabal; alguns no s’han construït tenint en compte aquests riuades “que difícilment poden succeir”. La gestió dels boscos, la gestió de les lleres, de les zones poc o molt inundables, l’adequació de noves normes que previnguin riuades.
En definitiva la gestió del territori per atenuar l’efecte antròpic. S’ha posat com a exemple la Xarxa per la conservació de la natura i els acords de custòdia. Un repte que tenim al davant, molt més enllà del cavi climàtic. Dissortadament, com ha dit un ponent, “ja fa 30 anys que parlem de la gestió del territori…”
Maribel Serra
