Querol
Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. El riu de caminadors s’ha desfet i cadascú s’ha retrobat amb el seu propi ritme i les seves forces. Quan arribo al cim –restaurant Sant Jordi- el poble ha estat ocupat per la meva tribu: persones vingudes d’arreu del Gaià que vesteixen una samarreta lila, barret i pantalons de coloraines. L’ajuntament ens rep i compartim impressions del viatge. Ens espera la casa de colònies situada al costat de l’església. Bon àpat i bona sobretaula. La lesió de l’Antonio, el nostre cuiner i animador de capçalera, ha fet que haguem de cercar alternatives. Sort que el nivell ha continuat ben alt. La nit acollirà els somnis dels caminadors. Esmorzar potent i nous xirucaires que s’afegeixen al grup. Hi veig el Conurva, la Bernadette i uns amics que l’acompanyen. De Querol al Pont d’Armentera el camí ha estat senyalitzat recentment. Encara queda molta feina a fer. Hi ha alguns punts que s’han de condicionar. L’Enric ens ho explica i tots hi posem cullerada. Passem per Mas Boixanc i se’ns entelen els ulls de tristor en veure el seu estat d’abandonament. Quan travessem el riu passem moments de perill. Baixa força aigua. L’any passat encara va ser més espectacular ja que plovia. Pugem un esgraó de la Serra del Lluïsot i, mirant enrere, ens adonem que el riu ha esdevingut un riu d’arbres: el verd clar del bosc de ribera es diferencia perfectament del bosc mediterrani que l’envolta. Fa meandres i es perd en l’horitzó. Pugem i baixem per la muntanya. Arribem als dos pins gegants. Ens hi abracem. Pas difícil entre la roca i un toll d’aigua misteriós, selvàtic. Passat l’ensurt el bosc es torna espès. Trobem l’antiga central elèctrica de Querol i dels pobles de la rodalia. Sèquies i rescloses.
El Pont d’Armentera
Al Pont ens esperen amb la megafonia posada. Entrem pel carrer dels Estenedors. Sardanes i un petit refrigeri. Fotografies i paraules encoratjadores. Ens demanen que no ens aturem, que fem via, que fem just per dinar. En passar pel cafè, però, no ho puc evitar. M’encanten aquests antics espais de sociabilitat. Hi entro. El camí fins a Santes Creus permet adonar-nos de les grans planes conreades. Fan molt de goig. El bosc de ribera protegeix la silueta del riu. Apropar-se a Santes Creus caminant, a poc a poc, és de les coses més boniques de l’excursió. Sembla que les converses minvin i que cadascú agafi el ritme del seu pas, lliurement. El sol crema. La vinya és omnipresent. L’Albert d’Altafulla aprofita algun embús per mirar ocells amb els prismàtics.