Les Coves Roges i la llegenda del Diable

A finals del segle XIX i a principis del XX molts excursionistes recorrien les zones rurals del país empesos per l’anhel de conèixer aquella Catalunya que no havia canviat amb la industrialització ni amb els vents que portaven modes que havien modificat el paisatge humà de les ciutats. Amarats del romanticisme de l’època, cercaven aquella essència, pretesament estàtica, del sentir del camp. Amb aquest objectiu el metge Pau Teixidor i Tarrida, nascut a Sant Boi de Llobregat el 1847 però instal·lat a Rodonyà almenys des del 1875 fins a la seva mort el 1907, va promoure l’excursionisme pels municipis de l’entorn. Coneixem algunes de les seves cròniques gràcies a la publicacions de l’època del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Doncs bé, el nostre protagonista havia sentit parlar tantes vegades de les Coves Roges, prop de Vespella i a tocar del Gaià, que tenia moltes ganes d’anar-les a veure. Un veí de Montferri, poble que llavors era conegut amb el bonic nom de Puigtinyós, es va oferir a acompanyar-lo. La seva dona era filla de Mas d’en Blanch. Amb la companyia d’un soci del CEC ja tenim la comitiva trescant per aquests camins un dia d’estiu de principis de segle XX. Sortiren a les nou del matí amb dos cavalls, el Ninus i l’Andarín, des de Rodonyà. Passaren per Montferri, el casalot de la Polla Rossa, Mas d’en Figueres, Mas Cadernal i Mas d’en Blanch. D’aquest Mas s’uniren al grup el pare i un xiquet.

Arribats a les Coves queden meravellats i els acompanyants aporten informacions de gran interès. La Coves són del Pansit, que viu en una caseta a tocar, amb un gos. El conjunt de coves formen una paret d’uns 35 metres d’alçada per 200 de llarg. Una de les coses que més crida l’atenció a Pau Teixidor és la rica fauna:

Pochs són els foradets y escletxes en que no hi facin niu una o altra au o aucell. Aixís és com se veu als pardals tordals, pàsseres, orenetes, roquerols, falsies, etc., viure y xoplujar-se sota’1 mateix rasser ab els corbs, esparvers, òlives, muçols, etc., séns que cap dels ignocents aucellets hi prengui mal; qual secret està en l’astucia que tenen aquests pobrets en niuar y ficar-se no més que en els forats molt amagats y petits. També crien allí abundancia de ratapeixets; però qui s’emporta la palma de les cries són les abelles, quals riques y temptadores bresques són allí fruita prohibida pera l’home.

Un dels guies va fer adonar a la comitiva l’existència d’unes estaques encantades. Eren les estaques del diable!

Ens preparàvem ja pera baixar, quan el guia, a propòsit de les abelles, ens preguntà si’ns haviem adonat de les estaques encantades. «Les estaques encantades?» férem nosaltres. «Sí, les estaques del diable. Que pot-ser no’n saben res, vostès?» «Fins al present, no.» «Segueixin -me, donchs, ab la vista, y, si no m’erro, ne veurem cinch.» Efectivament, no’n mancà ni una pera que, en distints punts, comptessin fins a cinch estaques entatxonades en aquelles enlairades voltes. Y no podent nosaltres atinar de cap manera com la mà de l’home havia pogut servir d’instrument pera clavar-les-hi, ab tota l’amabilitat del món ens contà la següent y curiosa rondalla:

«Una vegada s’escaigué a trobar-se aquí, tot sol, un xiquet d’una de les masies de l’entorn, y mentres contemplava embadocat, el goig que feya aquella munió d’aixams d’abelles y frisava, de segur, per l’impossibilitat en que’s veya d’escursar les distancies y poder escorcollar els caus, sense saber com; se li presentà un senyor, ben arreglat y molt ben vestit, qui ab veu amorosa li féu aquesta interessant pregunta: «Que t’agradaria menjar d’aquestes bresques, nen?» «Prou; però no’s poden heure.» «Donchs mira: te’n vas a cercar una caldera y veuras com l’omplirem y podras atipar-te’n.» El nen, mig esporuguit ab la sobtada presencia d’aquell home, y mig esperançat de ses dolces paraules y afalagadores promeses, no sabia què fer-se. Per fi’s decidí y marxà, tornant al cap d’una estona ab una caldera que havia emmatllevat en un mas proper.

»Llavors, l’aixerit senyor, carregant-se a coll al nen y a la caldera, d’un bot s’en filà dalt d’aquelles voltes, crestà una rocosa arna, ficà la mèl a la caldera y clavà una estaca al forat. Tot seguit, ab esfereidora lleugeresa, volaren a una altra arna; ab la mateixa destresa’n tragué la mèl, la col·locà a la caldera y tapà’l forat ab una altra estaca, repetint igual operació fins a cinch vegades, que representen les estaques que’s manifesten encara.

»Un pich plena la caldera, d’un salt se plantaren baix. «Ara d’aquesta mèl se n’ han de fer quatre partions, senyor;—una pera mi, una pera tu, una pera l’amo de les arnes y l’altra peral qui t’ha deixat la caldera. Ja les pots fer tu mateix.» El pobre nen, com que encara li durava 1’esglay, no sabia quin partit pendre. Més, instigat repetides voltes, per fi, acotant-se a la caldera, digué: «Donchs, si’n tinch de fer quatre parts, lo mellor serà que hi faci una creu»… Y li féu. No sentí cap més paraula ni resposta; aixecá’l cap, y no vegé ningú… Aquell home s’havia fos com el fum… Era’l diable.»

Déu ni do! Quins temps aquells quan les llegendes passaven de pares a fills… o d’avis i néts… o de nadius a excursionistes! No hi havia televisió, ni tablets, ni uatzaps. Només la paraula!

Per cert, després d’explicar batalletes de lladres que s’amagaven a les Coves, l’excursió acabà com havia començat, deixant els acompanyants als seus llocs d’origen. I el nostre amic Pau publicà la crònica al Butlletí del CEC número 79 (pàgines 201-213), corresponent a l’agost de 1901 (http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1901m8v11n79.pdf).

Jordi Suñé Morales